La mida dels somnis

 

Quina és la mida dels teus somnis? Quina mida tenien quan eres jove? T’has parat mai a pensar per què tenen aquesta mida i no una altra?

L’altre dia, mentre em bevia una cervesa a la terrassa, reflexionava tot fent balanç dels meus primers 40 anys de vida. Em vaig sentir molt satisfet del punt on havia arribat, vaig pensar que havia complert els meus somnis. Però just després d’aquest petit moment d’autocomplaença i per abocar una mica d’aigua al vi, em van venir al cap les preguntes del primer paràgraf.

De sobte vaig pensar que la mida dels meus somnis era bastant petita. De sobte vaig pensar que segurament era degut a haver crescut en un barri humil, els pijos tenen somnis més grans, segurament influïts pels seus pares. En els barris humils com el meu tenir una bona feina amb la que guanyar-te la vida ja et fa destacar, ja sents que has complert. Als pijos els hi costa més destacar, per això han de somiar més fort. Bromes a part, crec que el lloc on creixes pot tenir molta influència en la mida dels teus somnis.

És obvi que estic focalitzant els somnis a un mer aspecte econòmic que, tot i que la societat no deixa de repetir-nos que quant més tens més vals, per a mi és absurd. Hi ha moltes formes d’entendre la vida, molts tipus de persones, fins i tot els somnis d’una mateixa persona fan espectaculars girs de 180º al llarg de la vida. A nivell personal soc dels que pensen que hem de basar els nostres somnis sobre diferents pilars: família, amor, espiritualitat, vena artística, feina, hobbies, amics, etc. Per desgràcia també hi ha qui no es pot permetre somiar i només pot aspirar a sobreviure o a lluitar per seguir sentint ganes de viure.

Però tornem a la meva reflexió sobre a què era deguda la suposada mida petita dels meus somnis. Hi havia altres variables que hi podrien haver influït? Segurament les meves pors, les meves inseguretats, les meves creences irracionals. No soc dona, però és de calaix que en general, elles encara a dia d’avui tenen una llosa més gran que la nostra sobre els seus somnis.

Llavors i com no podia ser d’una altra manera vaig començar a pensar quins eren aquests somnis més grans que no havia gosat plantejar-me. Em va costar molt anar deixant-los passar, imaginar-los, admetre’ls. Em va alegrar que tot i així, seguien sense ser massa grans. Per què ho haurien de ser?

Suposo que cadascun som com som, potser el que jo considero gran és petit per un altre, hi ha qui prefereix tenir elevades expectatives i els que preferim tenir-les més baixes. Hi ha qui es limita a somiar i espera que el somni es compleixi sol i hi ha qui de seguida transforma aquest somni en un objectiu, fins i tot hi ha qui fa el més difícil i arriba a transformar-lo en accions.

Una llança contra el fet que tots tenim instaurat al nostre cervell. Els 18 anys no són el moment més adequat per definir els nostres somnis, és obvi que hem de prendre algunes decisions importants, com què volem estudiar o quin ofici volem aprendre. Però com a societat hauríem d’aconseguir treure una mica de pressió als nostres joves. Per més importants que siguin les decisions que prenem als 18 anys, no són vitals, podem canviar més endavant. El més probable és que sàpigues què vols a la vida tirant més cap als 30-40 anys que no pas als 18. Que les nanes i els nanos estudiïn i gaudeixin de la vida! Ja després cap als 25 anys quan comencin a treballar, aniran coneixent què és el que els agrada més.

Vull anar tancant aquest text sense cap conclusió ferma. Potser trobeu que aquesta reflexió és una merda si al final no saps com acaba, però és el que tenen les reflexions, que el seu objectiu no és el final, sinó el camí. Estic segur que si quan acabeu de llegir això torneu a les preguntes del paràgraf inicial i hi cavil·leu una estoneta, acabareu millor del que heu començat. I qui sap si d’aquestes reflexions que fareu germina alguna llavor d’una cosa meravellosa.