Recomanació a la TV de Badalona
Aquí us deixo l'enllaç, minut 15:30
https://www.youtube.com/watch?v=u7OK5VdHiNU&ab_channel=BadalonaComunicaci%C3%B3
La cuirassa (escrit el 2013)
Fonèticament potent, el mot cuirassa és un
mot inhabitual en la nostra vida. Penso que hauria de ser més popular, ja
que gran part dels mals de la humanitat són per culpa de les cuirasses.
M’explico, no parlo de les cuirasses que s’utilitzaven a l’Edat Mitjana per
protegir el cos durant la batalla, sinó de les que utilitzem tots i cadascun
dels humans per protegir el nostre cor i als nostres sentiments.
Quan som petits, els humans som innocents,
bons per naturalesa, tenim gran capacitat per estimar i fer-nos estimar. Però arriba
un moment a la vida, per a uns és abans i per altres molt més tard, en que
alguna cosa ens fa molt de mal, és llavors quan el nostre interior
decideix que cal posar una protecció per no rebre un cop tant fort la següent
vegada.
Aquesta cuirassa que envolta el cor no té
perquè ser dolenta. En la infància i en l’adolescència diria que és una arma necessària
i respectable, ja que en aquesta època som éssers molt vulnerables i necessitem
protecció. Som dèbils en el sentit que ens costa moltíssim lluitar contra les
nostres inseguretats, el que rebem dels altres ens afecta en extrem i no som
capaços de veure les coses sense el filtre de la inseguretat.
Ara bé, ja estem arribant a la part més
important de la nostra relació amb la cuirassa. Arriba un moment a la vida,
quan ja som adults, dels vint als trenta anys, en que hem de començar a retirar
lentament aquesta cuirassa. I aquí és on hi ha el gran problema de la societat
actual. Molts no es treuen la cuirassa, uns perquè no són capaços d’acceptar
que la porten posada, i d’altres perquè simplement no se la volen treure, no
volen córrer riscos, no volen patir. I potser és cert que els estalvia algun
disgust, el que no saben és que si be la cuirassa protegeix, no deixa sortir
els sentiments. Si no podem expressar els nostres sentiments, no som
nosaltres mateixos, ens estem morint poc a poc, deixem passar la vida i les
grans oportunitats d’estimar que cada dia ens envolten.
Un s’ha d’adonar quant abans millor que,
quan et fas gran, tens altres elements de defensa, com el domini del pensament,
la coneixença d’un mateix, la humilitat i l’acceptació de les teves pròpies
limitacions. Has de lluitar amb totes les teves forces per vèncer les pròpies
inseguretats. Fixem-nos si n’és d’important vèncer i poder treure’s la
cuirassa, que estàs guanyant un val per pujar al tren que et conduirà per la
vida amb llibertat. Si enlloc de servei militar obligatori, hi hagués un
curs de sis mesos de “traiem-nos la cuirassa” obligatori, no farien falta gran
part dels exèrcits, ja que la gent tindria molta més capacitat d’estimar. No
parlo únicament d’estimar la pròpia família i amics, sinó d’estimar la resta
dels ésser humans, d’estimar el món en el que vivim. Hi ha una frase que per a
mi és un lema de vida: “El que li fas als altres, t’ho fas a tu mateix”. El dia
que entens aquesta frase, l’amor comença a vèncer tots els odis.
A excepció de casos especials, que sent set
mil milions de persones el món segur que n’hi haurà, si pensem en gent racista,
en homòfobs, en gent que es creu superior als altres pel simple fet d’haver
nascut en un lloc diferent a ells... Gairebé tots porten la cuirassa posada.
Com dèiem abans, molts d’ells, degut als cops de la vida que han rebut des de
petits, porten tan enganxada al cor la cuirassa que és complicadíssim de
treure-la, s’han convençut a ells mateixos que forma part d’ells. Per això trobo
que és tan important que parlem de les cuirasses, perquè en prenguem
consciència a nivell global.
Quan estimem el món amb humilitat i sense
esperar res a canvi, és quan el món ens torna l’amor. Començar a ser feliç comença
per un fet tan simple o tan complex com és treure’s la cuirassa.
"El Segre de Negre" i presentació a "Lo Casal d'Agramunt"
Amb la perspectiva d'uns mesos des que es va publicar #butsenithriller, sens dubte les dues millors experiències són: rebre comentaris de lectors als que els hi ha agradat molt el llibre i la gent meravellosa que coneixes en festivals i presentacions i que t'enriqueix moltíssim. Gràcies a tots!
Per si voleu saber més sobre el llibre us deixo l'enllaç de la presentació sencera d'Agramunt
👇
.jpeg)
La mida dels somnis
Quina és la mida dels teus somnis? Quina mida tenien quan
eres jove? T’has parat mai a pensar per què tenen aquesta mida i no una altra?
L’altre dia, mentre em bevia una cervesa a la terrassa, reflexionava
tot fent balanç dels meus primers 40 anys de vida. Em vaig sentir molt satisfet
del punt on havia arribat, vaig pensar que havia complert els meus somnis. Però
just després d’aquest petit moment d’autocomplaença i per abocar una mica
d’aigua al vi, em van venir al cap les preguntes del primer paràgraf.
De sobte vaig pensar que la mida dels meus somnis era bastant
petita. De sobte vaig pensar que segurament era degut a haver crescut en un
barri humil, els pijos tenen somnis més grans, segurament influïts pels
seus pares. En els barris humils com el meu tenir una bona feina amb la que
guanyar-te la vida ja et fa destacar, ja sents que has complert. Als pijos
els hi costa més destacar, per això han de somiar més fort. Bromes a part, crec
que el lloc on creixes pot tenir molta influència en la mida dels teus somnis.
És obvi que estic focalitzant els somnis a un mer aspecte
econòmic que, tot i que la societat no deixa de repetir-nos que quant més tens
més vals, per a mi és absurd. Hi ha moltes formes d’entendre la vida, molts
tipus de persones, fins i tot els somnis d’una mateixa persona fan
espectaculars girs de 180º al llarg de la vida. A nivell personal soc dels que
pensen que hem de basar els nostres somnis sobre diferents pilars: família,
amor, espiritualitat, vena artística, feina, hobbies, amics, etc. Per desgràcia
també hi ha qui no es pot permetre somiar i només pot aspirar a sobreviure o a
lluitar per seguir sentint ganes de viure.
Però tornem a la meva reflexió sobre a què era deguda la suposada
mida petita dels meus somnis. Hi havia altres variables que hi podrien haver
influït? Segurament les meves pors, les meves inseguretats, les meves creences
irracionals. No soc dona, però és de calaix que en general, elles encara a dia
d’avui tenen una llosa més gran que la nostra sobre els seus somnis.
Llavors i com no podia ser d’una altra manera vaig començar
a pensar quins eren aquests somnis més grans que no havia gosat plantejar-me.
Em va costar molt anar deixant-los passar, imaginar-los, admetre’ls. Em va
alegrar que tot i així, seguien sense ser massa grans. Per què ho haurien de
ser?
Suposo que cadascun som com som, potser el que jo considero
gran és petit per un altre, hi ha qui prefereix tenir elevades expectatives i
els que preferim tenir-les més baixes. Hi ha qui es limita a somiar i espera
que el somni es compleixi sol i hi ha qui de seguida transforma aquest somni en
un objectiu, fins i tot hi ha qui fa el més difícil i arriba a transformar-lo
en accions.
Una llança contra el fet que tots tenim instaurat al nostre
cervell. Els 18 anys no són el moment més adequat per definir els nostres
somnis, és obvi que hem de prendre algunes decisions importants, com què volem
estudiar o quin ofici volem aprendre. Però com a societat hauríem d’aconseguir treure
una mica de pressió als nostres joves. Per més importants que siguin les
decisions que prenem als 18 anys, no són vitals, podem canviar més endavant. El
més probable és que sàpigues què vols a la vida tirant més cap als 30-40 anys
que no pas als 18. Que les nanes i els nanos estudiïn i gaudeixin de la vida! Ja
després cap als 25 anys quan comencin a treballar, aniran coneixent què és el
que els agrada més.
Vull anar tancant aquest text sense cap conclusió ferma. Potser
trobeu que aquesta reflexió és una merda si al final no saps com acaba, però és
el que tenen les reflexions, que el seu objectiu no és el final, sinó el camí.
Estic segur que si quan acabeu de llegir això torneu a les preguntes del
paràgraf inicial i hi cavil·leu una estoneta, acabareu millor del que heu
començat. I qui sap si d’aquestes reflexions que fareu germina alguna llavor
d’una cosa meravellosa.
Ressò a la premsa de la presentació a Butsènit
Segre, Ràdio Sió i Ràdio Balaguer es fan ressò de la presentació de dissabte passat 11/03/2023
Aquest passat dissabte dia 10 de març es va presentar presentat al Restaurant Cal Fuster de Butsènit la novel·la “Butsènit d’Urgell, un thriller rural” de l’autor Jordi Corbera. Qui va guiar l’acte va ser la periodista i escriptora Sílvia Colomé DaSilva que també és la actual gestora de l’espai socio-cultural Lo Carreró de Montgai.
Jordi Corbera Bachs, és nascut a Sant Adrià de Besos i ha volgut recrear la novel·la al poble on de petit passava les vacances en un habitatge rural del terme amb la seua família, per això en les descripcions geogràfiques de la seua obra hi ha moltes similituds amb aquest poble que integra el municipi de Montgai.
Segons l’autor qualsevol coincidència dels personatge de la novel·la amb veïns de la població és pura coincidència a pesar que si son reals moltes de les ubicacions on passem algun dels assassinats que formen part de la trama d’aquest thriller rural.
Presentació a Cal Fuster (Butsènit) - 11 de Març de 2023
Va ser una tarda molt intensa i plena d'emocions, d'aquelles que no s'obliden en el que ens queda de vida. Mai hagués esperat una rebuda tan càlida de la gent de Butsènit d'Urgell. Em vau fer sentir a casa. Vaig quedar impressionat de la gentada que hi va arribar a haver, no sé ni quants llibres vaig signar! El millor poder parlar i compartir anècdotes i records amb moltíssima gent. Només puc donar les gràcies a tots!
Gràcies especials a la Silvia Colomé per presentar l'acte d'una maneta tan genial, al Jordi de Cal Fuster per organitzar-ho i a l'Anna de la llibreria Espiga d'Agramunt!
Com us vaig dir ahir: Jo a Butsènit el porto al cor❤.jpeg)
.jpeg)
Quan arribin els marcians (TV3)
Us deixo l'enllaç al fantàstic programa: "Revers paisatge"
Si fa dos anys m'arriben a dir que un equip de TV3 (per cert, adorables😊) em faria una entrevista enmig dels camps de Butsènit, no m'ho hauria cregut.
Una experiència formidable, i un plaer compartir capítol amb Joan Roca, Ferran Garcia, Bernat Harris i Clàudia Benito💖
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/quan-arribin-els-marcians/el-revers-del-paisatge/video/6205958/
Comentaris dels lectors
Us deixo alguns dels comentaris que he rebut dels lectors i que és una de les parts més boniques del món de l'escriptura 😊.
Punts en comú: la gent en destaca el ritme, sembla que enganxa i que el final sorprèn.
Gràcies a tots!
Ressenya de la Marta Clua
Us deixo una meravellosa ressenya que la Marta ha compartit a les xarxes, aquest tipus de ressenyes omplen de sentit el fet d'escriure 😍
Aquest 2023 l'he començat amb una novel·la que vaig comprar durant la setmana del llibre en català i ha estat començar-la i no poder-la deixar fins al final.
Es tracta de "Butsènit d'urgell. Un thriller rural" la primera novel·la de Jordi Corbera Bachs editat per @calambureditorial.
La novel·la ens situa al 1994, en Roger Vidal condueix rumb a Butsènit d'Urgell, un petit nucli de 300 habitants situat a la comarca de la Noquera. Fuig del seu passat, només busca evadir-se i escriure envoltat de natura. Allà l'esperen el Joan i l'Eulàlia, un matrimoni que lluita pel seu somni de construir un allotjament rural. El que no s'espera es que el primer dia que hi arriba sigui testimoni d'un crim, que només serà el principi de la tragedia que trasbalsarà per sempre més el petit poble de la Noguera...
No us vull avançar gran cosa, que no m'agrada fer spoiler però us diré que hi ha germans rancuniosos, herències mal repartides, un passat massa fosc, corrupció i extorsió, tràfic de drogues.... I sang a dojo!
Com a bon thriller hi trobareu una bona investigació i uns quants girs argumentals que no t'esperes. A banda, d'una colla de personatges ben diversos, alguns que et cauen bé, d'altres que no massa i alguns que et deixen amb la boca oberta.
Un llibre que he devorat en dos dies i es que volia saber com acabava tot plegat!
M'ha sembla excel·lent el lloc escollit, i també tota l'atmosfera que s'ha creat al seu voltant, i es que la Noguera dóna molt de joc!
Es una novel·la trepidant on no paren de passar coses, que et manté enganxada i que no pots deixar de llegir!
Felicitats Jordi per aquesta primera novel·la i amb ganes de seguir llegint les que segueixin!
Començo l'any marcant #reptereducte2023 "llibre publicat per una editorial de fora de Barcelona o AMB"
@jordicorbera6 #elreductecatalà #thrillerbooks #lectura1de2023 #lectures2023 #bookgrammers #llibresencatalà #llibres #books #llegirensfalliures