Llegiu en aquest enllaç:
On comprar "Sota la pell del Torb"
Bon dia, podeu demanar la novel·la en la vostra llibreria habitual amb aquestes dades:
Títol: Sota la pell del torbEditorial: Edicions Xandri
Autor: Jordi Corbera Bachs
ISBN: 979-13-991806-6-4
Distribució: Nus de llibres
També el podeu comprar online en qualsevol d'aquests enllaços directes al llibre i us el porten a casa:
Sota la pell del torb - Tot va començar amb un documental
Hi ha històries que t'entretenen. N'hi ha que t'emocionen. I, molt de tant en tant, n'hi ha una que se t'instal·la a dins i ja no en marxa.
A mi em va passar l'any 2021.
Un vespre, l'Anna em va dir:
—Has de veure aquest documental.
Va posar Balandrau, infern glaçat. Jo pràcticament no sabia què anava a veure.
Quan va acabar, em vaig quedar una estona assegut al sofà, sense dir res.
Em va impressionar la tragèdia del Balandrau, però sobretot la manera com s'explicava. Els testimonis, les emocions encara tan presents després de tants anys, la força amb què el Josep Maria Vilà recordava aquells dies... Tot transmetia una autenticitat que em va deixar completament atrapat.
I, sobretot, hi havia un pensament que no em marxava del cap:
Això ens podria haver passat a qualsevol de nosaltres.
Durant uns dies vaig donar-hi moltes voltes.
La primera idea que vaig tenir va ser escriure una novel·la negra ambientada enmig d'un torb. Era una història de ficció que utilitzava aquell escenari extraordinari.
Però, a mesura que hi pensava, vaig entendre que allò no era el que realment volia explicar.
El que em fascinava no era el misteri.
Era l'experiència humana.
Volia imaginar què sent una persona quan el món desapareix darrere d'una cortina blanca. Quan deixa de saber on és. Quan cada decisió pot ser l'última. Volia explicar aquella vivència des de dins, posar-me a la pell dels personatges i intentar entendre què significa lluitar contra un enemic invisible com és el torb.
Va ser aleshores quan vaig començar a documentar-me de debò.
Una de les primeres lectures va ser Tres nits de torb i un cap d'any, de Jordi Cruz. Em va semblar un llibre magnífic. Rigorós, emocionant i profundament respectuós amb les persones que van viure aquella tragèdia. Sense aquella feina de documentació, el documental, la pel·lícula i la meva novel·la probablement no existirien.
Aquest any també s'ha estrenat la pel·lícula sobre els fets: Balandrau, vent salvatge. M'encanta que una història així continuï generant interès, perquè forma part de la nostra memòria col·lectiva.
Hi ha llibres que expliquen els fets. Jo vaig voler explicar les persones.
La meva aportació, però, és una altra.
No he volgut explicar què va passar. Això ja ho han fet molt bé altres abans que jo.
He intentat explicar què es podia sentir mentre passava.
Aquesta és l'ànima de Sota la pell del torb.
Tot va bé, però...
Tot va bé, però... Però sentim aquesta insatisfacció crònica
que només és capaç de sentir l’ésser humà. Una mena de frustració indomable que
s’apodera de nosaltres la major part del temps. Una ansietat que ens recorre
per dins fins i tot en els bons moments de la nostra vida. Som així, sempre
buscant desesperadament instants d’aquella felicitat abstracta que ens dispari
la dopamina al nostre torrent sanguini. Al final només es tracta d’això? En
quelcom químic? M’agradaria pensar que no, però tinc els meus dubtes.
Tot i que potser algun adolescent una mica més sensible del
compte pot sentir-se identificat amb aquests sentiments, considero que és una
sensació que es té més en la maduresa, quan ja has viscut una mica. La infància
és l’època de la llum, on es viu amb majúscules, descobrint el món a cada
petita passa. A l’adolescència comencem a sentir amb més matisos, la tristesa,
l’angoixa, el desamor i la por. Tot i així, en aquell moment són uns sentiments
que semblen tenir una solució fàcil: «quan el meu amor sigui correspost, quan
aconsegueixi alliberar-me de les meves inseguretats...» I així, a base
d’hòsties i descobriments, anem arribant a la maduresa, on cadascú arriba com
arriba, però on per a la majoria de nosaltres ja s’ha esborrat la màgia, on el
realisme s’imposa i som conscients que les coses que ens sorprenien ja no ho
fan, on «ja no ens passa», com diu la gran cançó dels Amics de les Arts.
No us ha passat? No heu tingut mai la sensació que tot va
bé, molt bé! Però tot i així no podeu gaudir del present? No heu provat mai de
mastegar-lo i als pocs minuts heu detectat que tornava a escapar-se de les
vostres mans? No us heu trobat mai de vacances i de sobte trobar-vos pensant en
la tornada a la feina o en les excursions de tardor? No us ha assaltat mai la
convicció que els vostres fills creixen massa ràpid i se us ha inoculat una
angoixa contradictòria de voler parar el temps però alhora que passi ràpid?
Anem amb el disclaimer habitual: parlar de l’ésser
humà com a un únic concepte és impossible, per suposat que hi haurà milers de
milions de diferències i maneres d’encarar l’estat vital i bla bla bla. Hi
haurà gent molt creient que s’aferrarà a la fe quan ja no tingui llocs on
agafar-se, potser hi haurà gent més materialista que tot ho omplirà comprant,
segurament fins i tot hi haurà algun monjo puntual en alguna penya de l’Himàlaia
que hagi assolit el Nirvana i que hagi pogut fugir d’aquesta insatisfacció crònica
que recorre el nostre cos en forma d’ansietat quan menys ens ho esperem.
Ja fa molts anys que els filòsofs ens parlen d’aquesta
sensació, dos dels que ho defineixen molt bé són Schopenhauer i Nietzsche, que
ens parlen de tot allò que volem aconseguir i que mai no acabem de fer-ho
completament, de la frustració i del patiment que això provoca, de la manca de
sentit de la vida un cop les religions han passat a un segon pla. Parlant de
religions, potser el Budisme, tant en boga a Occident en els últims anys, és
qui ha posat més el dit a la nafra en aquest punt concret.
Cada filòsof ens ofereix les seves solucions. Ja sigui
acceptar i minimitzar el sofriment mitjançant la reducció dels desitjos, l'art
i la compassió o bé afrontar el nihilisme creant els nostres propis valors i
significats, vivint amb passió i assumint la responsabilitat personal.
És apassionant llegir gent que és capaç d’identificar tan bé
el que un sent de tant en tant, i em fascina les solucions que proposen
filòsofs i religions, fins i tot psicòlegs, coaches i podcasters.
Tanmateix, en aquesta societat actual en la que ens ha tocat
viure, soc del parer que no hi ha una solució única ni duradora, només podem
aspirar a acceptar-ho i minimitzar-ho.
Es dona la paradoxa que no fa tan de temps, la vida potser tenia
molt més de sentit per a la majoria dels éssers humans. Quan costava trobar
menjar per sobreviure, quan els perills als que ens havíem d’enfrontar eren
molt més nombrosos... El sentit llavors era «sobreviure», a seques, i això feia
que aquells éssers humans —que sense dubtar-ho ni un instant s’haguessin intercanviat
tots per nosaltres— potser no sentissin aquest buit interior que sentim avui en
dia.
Encara a dia d’avui hi ha molta gent a la Terra que viu en
aquestes condicions, no volem pensar-hi, però hi són, simplement perquè van
néixer allà i no aquí. Ara bé, aquí a occident, on el fet de sobreviure es dona
per fet a no ser que alguna malaltia o mort sobtada t’ho impedeixi, on una
persona de classe mitjana pot fer gairebé tot el que es proposi, on tenim accés
a educació i informació il·limitada, on ens hem alliberat de la rigidesa de les
doctrines religioses, aquí paradoxalment, és on més manca de sentit té la
nostra existència.
Un cop identificat el sentiment i la buidor existencial que
anem sentint amb més o menys intensitat durant els nostres anys de maduresa,
estic segur que voldríeu que us oferís una solució. La desgràcia és que no la
hi ha si entenem la solució com a única. Cadascú ha de buscar la seva i compte!
Que potser li valdrà un temps, però tot canvia, fins i tot nosaltres mateixos amb
el pas dels anys. I el que ens serveix avui no valdrà demà. No podem fer res
més que llegir molt, buscar, aprendre contínuament, filosofar amb amics i
desconeguts, agafar un tastet de cada lloc, amb criteri, no creure’ns a
qualsevol venedor de fum que passi pel davant.
Què dir-vos, a mi m’han funcionat múltiples estratègies
durant la meva maduresa recent: agrair el que tinc, rebaixar les expectatives
de la vida, pensar molt, fer introspecció, crear, tenir objectius, estimar molt
i molt bé, mirar de gaudir el present mitjançant la contemplació, mirar de ser
honest, de no fer mal a ningú, cuidar dels meus (moltes vegades només es tracta
de dedicar-los temps, de fer plans amb ells i compartir moments), els retirs
personals, l’alcohol (alerta disclaimer, amb moderació) també m’ajuda a vegades
a veure-ho tot més clar, treballar moltíssim la meva flexibilitat per
adaptar-me als canvis, planificar, treballar l’acceptació, ser realista, cuidar
de mi mateix, estar contínuament atent al que m’agrada o al que em fa sentir en
pau, llegir molt, escriure molt, aixecar catifes internes, buscar solucions als
problemes... La llista seria realment llarga i si us hi fixeu, res del que he
dit és nou ni és únic.
S’ha de saber trobar en la infinitat de coneixement humà i
dins nostre el que ens convé a cada moment per trobar un mínim sentit al fet de
viure. Ara bé, el més important, el que marcarà la nostra existència i per
desgràcia ve marcada per la genètica i només podem practicar en part, és la
nostra predisposició a gaudir de la vida. A cada instant prenem decisions, o
més ben dit, micro-decisions. Aquestes decisions també tenen gradacions.
Imagineu les possibles visions d’un mateix fet, des del «tot és una merda», passant
pel «no està malament» i el «què bonic», fins al «és meravellós». Pessimisme o
optimisme, creieu-me que si podeu triar quedeu-vos amb l’optimisme, en veure el
got mig ple, en ser conscient que vivim en un moment meravellós de la història,
que ho tenim tot, trieu això tot i que al món existeixi la maldat i el patiment
a cabassos.
Apunteu-vos al nihilisme optimista, que jo practico. A no
ser que hi hagi gent ingènua que cregui de veritat en els contes de Disney (que
jo adoro però per desgràcia ja no me’ls crec). Un cop el món us hagi decebut,
un cop sigueu conscients que els dolents a vegades guanyen, o que ni tan sols
hi ha bons i dolents Un cop hagueu tingut el convenciment que l’ésser humà té
un costat molt fosc (inclosos tu i jo), quedeu-vos amb la part bonica, val la
pena de veritat. El gaudi de la vostra existència dependrà que guanyi
l’optimisme en cadascuna de les vostres decisions.
Entrevista a la TV de Badalona
Assassinats i rancúnies sota la boira d'un petit poble de la Noguera, a la primera novel.la de Jordi Corbera
Recomanació a la TV de Badalona
Aquí us deixo l'enllaç, minut 15:30
https://www.youtube.com/watch?v=u7OK5VdHiNU&ab_channel=BadalonaComunicaci%C3%B3
La cuirassa (escrit el 2013)
Fonèticament potent, el mot cuirassa és un
mot inhabitual en la nostra vida. Penso que hauria de ser més popular, ja
que gran part dels mals de la humanitat són per culpa de les cuirasses.
M’explico, no parlo de les cuirasses que s’utilitzaven a l’Edat Mitjana per
protegir el cos durant la batalla, sinó de les que utilitzem tots i cadascun
dels humans per protegir el nostre cor i als nostres sentiments.
Quan som petits, els humans som innocents,
bons per naturalesa, tenim gran capacitat per estimar i fer-nos estimar. Però arriba
un moment a la vida, per a uns és abans i per altres molt més tard, en que
alguna cosa ens fa molt de mal, és llavors quan el nostre interior
decideix que cal posar una protecció per no rebre un cop tant fort la següent
vegada.
Aquesta cuirassa que envolta el cor no té
perquè ser dolenta. En la infància i en l’adolescència diria que és una arma necessària
i respectable, ja que en aquesta època som éssers molt vulnerables i necessitem
protecció. Som dèbils en el sentit que ens costa moltíssim lluitar contra les
nostres inseguretats, el que rebem dels altres ens afecta en extrem i no som
capaços de veure les coses sense el filtre de la inseguretat.
Ara bé, ja estem arribant a la part més
important de la nostra relació amb la cuirassa. Arriba un moment a la vida,
quan ja som adults, dels vint als trenta anys, en que hem de començar a retirar
lentament aquesta cuirassa. I aquí és on hi ha el gran problema de la societat
actual. Molts no es treuen la cuirassa, uns perquè no són capaços d’acceptar
que la porten posada, i d’altres perquè simplement no se la volen treure, no
volen córrer riscos, no volen patir. I potser és cert que els estalvia algun
disgust, el que no saben és que si be la cuirassa protegeix, no deixa sortir
els sentiments. Si no podem expressar els nostres sentiments, no som
nosaltres mateixos, ens estem morint poc a poc, deixem passar la vida i les
grans oportunitats d’estimar que cada dia ens envolten.
Un s’ha d’adonar quant abans millor que,
quan et fas gran, tens altres elements de defensa, com el domini del pensament,
la coneixença d’un mateix, la humilitat i l’acceptació de les teves pròpies
limitacions. Has de lluitar amb totes les teves forces per vèncer les pròpies
inseguretats. Fixem-nos si n’és d’important vèncer i poder treure’s la
cuirassa, que estàs guanyant un val per pujar al tren que et conduirà per la
vida amb llibertat. Si enlloc de servei militar obligatori, hi hagués un
curs de sis mesos de “traiem-nos la cuirassa” obligatori, no farien falta gran
part dels exèrcits, ja que la gent tindria molta més capacitat d’estimar. No
parlo únicament d’estimar la pròpia família i amics, sinó d’estimar la resta
dels ésser humans, d’estimar el món en el que vivim. Hi ha una frase que per a
mi és un lema de vida: “El que li fas als altres, t’ho fas a tu mateix”. El dia
que entens aquesta frase, l’amor comença a vèncer tots els odis.
A excepció de casos especials, que sent set
mil milions de persones el món segur que n’hi haurà, si pensem en gent racista,
en homòfobs, en gent que es creu superior als altres pel simple fet d’haver
nascut en un lloc diferent a ells... Gairebé tots porten la cuirassa posada.
Com dèiem abans, molts d’ells, degut als cops de la vida que han rebut des de
petits, porten tan enganxada al cor la cuirassa que és complicadíssim de
treure-la, s’han convençut a ells mateixos que forma part d’ells. Per això trobo
que és tan important que parlem de les cuirasses, perquè en prenguem
consciència a nivell global.
Quan estimem el món amb humilitat i sense
esperar res a canvi, és quan el món ens torna l’amor. Començar a ser feliç comença
per un fet tan simple o tan complex com és treure’s la cuirassa.
"El Segre de Negre" i presentació a "Lo Casal d'Agramunt"
Amb la perspectiva d'uns mesos des que es va publicar #butsenithriller, sens dubte les dues millors experiències són: rebre comentaris de lectors als que els hi ha agradat molt el llibre i la gent meravellosa que coneixes en festivals i presentacions i que t'enriqueix moltíssim. Gràcies a tots!
Per si voleu saber més sobre el llibre us deixo l'enllaç de la presentació sencera d'Agramunt
👇
.jpeg)
La mida dels somnis
Quina és la mida dels teus somnis? Quina mida tenien quan
eres jove? T’has parat mai a pensar per què tenen aquesta mida i no una altra?
L’altre dia, mentre em bevia una cervesa a la terrassa, reflexionava
tot fent balanç dels meus primers 40 anys de vida. Em vaig sentir molt satisfet
del punt on havia arribat, vaig pensar que havia complert els meus somnis. Però
just després d’aquest petit moment d’autocomplaença i per abocar una mica
d’aigua al vi, em van venir al cap les preguntes del primer paràgraf.
De sobte vaig pensar que la mida dels meus somnis era bastant
petita. De sobte vaig pensar que segurament era degut a haver crescut en un
barri humil, els pijos tenen somnis més grans, segurament influïts pels
seus pares. En els barris humils com el meu tenir una bona feina amb la que
guanyar-te la vida ja et fa destacar, ja sents que has complert. Als pijos
els hi costa més destacar, per això han de somiar més fort. Bromes a part, crec
que el lloc on creixes pot tenir molta influència en la mida dels teus somnis.
És obvi que estic focalitzant els somnis a un mer aspecte
econòmic que, tot i que la societat no deixa de repetir-nos que quant més tens
més vals, per a mi és absurd. Hi ha moltes formes d’entendre la vida, molts
tipus de persones, fins i tot els somnis d’una mateixa persona fan
espectaculars girs de 180º al llarg de la vida. A nivell personal soc dels que
pensen que hem de basar els nostres somnis sobre diferents pilars: família,
amor, espiritualitat, vena artística, feina, hobbies, amics, etc. Per desgràcia
també hi ha qui no es pot permetre somiar i només pot aspirar a sobreviure o a
lluitar per seguir sentint ganes de viure.
Però tornem a la meva reflexió sobre a què era deguda la suposada
mida petita dels meus somnis. Hi havia altres variables que hi podrien haver
influït? Segurament les meves pors, les meves inseguretats, les meves creences
irracionals. No soc dona, però és de calaix que en general, elles encara a dia
d’avui tenen una llosa més gran que la nostra sobre els seus somnis.
Llavors i com no podia ser d’una altra manera vaig començar
a pensar quins eren aquests somnis més grans que no havia gosat plantejar-me.
Em va costar molt anar deixant-los passar, imaginar-los, admetre’ls. Em va
alegrar que tot i així, seguien sense ser massa grans. Per què ho haurien de
ser?
Suposo que cadascun som com som, potser el que jo considero
gran és petit per un altre, hi ha qui prefereix tenir elevades expectatives i
els que preferim tenir-les més baixes. Hi ha qui es limita a somiar i espera
que el somni es compleixi sol i hi ha qui de seguida transforma aquest somni en
un objectiu, fins i tot hi ha qui fa el més difícil i arriba a transformar-lo
en accions.
Una llança contra el fet que tots tenim instaurat al nostre
cervell. Els 18 anys no són el moment més adequat per definir els nostres
somnis, és obvi que hem de prendre algunes decisions importants, com què volem
estudiar o quin ofici volem aprendre. Però com a societat hauríem d’aconseguir treure
una mica de pressió als nostres joves. Per més importants que siguin les
decisions que prenem als 18 anys, no són vitals, podem canviar més endavant. El
més probable és que sàpigues què vols a la vida tirant més cap als 30-40 anys
que no pas als 18. Que les nanes i els nanos estudiïn i gaudeixin de la vida! Ja
després cap als 25 anys quan comencin a treballar, aniran coneixent què és el
que els agrada més.
Vull anar tancant aquest text sense cap conclusió ferma. Potser
trobeu que aquesta reflexió és una merda si al final no saps com acaba, però és
el que tenen les reflexions, que el seu objectiu no és el final, sinó el camí.
Estic segur que si quan acabeu de llegir això torneu a les preguntes del
paràgraf inicial i hi cavil·leu una estoneta, acabareu millor del que heu
començat. I qui sap si d’aquestes reflexions que fareu germina alguna llavor
d’una cosa meravellosa.
Ressò a la premsa de la presentació a Butsènit
Segre, Ràdio Sió i Ràdio Balaguer es fan ressò de la presentació de dissabte passat 11/03/2023
Aquest passat dissabte dia 10 de març es va presentar presentat al Restaurant Cal Fuster de Butsènit la novel·la “Butsènit d’Urgell, un thriller rural” de l’autor Jordi Corbera. Qui va guiar l’acte va ser la periodista i escriptora Sílvia Colomé DaSilva que també és la actual gestora de l’espai socio-cultural Lo Carreró de Montgai.
Jordi Corbera Bachs, és nascut a Sant Adrià de Besos i ha volgut recrear la novel·la al poble on de petit passava les vacances en un habitatge rural del terme amb la seua família, per això en les descripcions geogràfiques de la seua obra hi ha moltes similituds amb aquest poble que integra el municipi de Montgai.
Segons l’autor qualsevol coincidència dels personatge de la novel·la amb veïns de la població és pura coincidència a pesar que si son reals moltes de les ubicacions on passem algun dels assassinats que formen part de la trama d’aquest thriller rural.