Aquest matí he passat pel BDN Matí de Ràdio Ciutat de Badalona per parlar de Sota la pell del torb.
Escolta l'entrevista 👇
https://radio.bdncom.cat/podcasts/badalonamati/radiob_podcast_27277/
Entrevista BDN Matí de Ràdio Ciutat de Badalona
@avegadesllegeixo (Instagram)
Hi ha llibres que només llegeixes, i n’hi ha que et sacsegen. Aquest és dels segons.
He llegit Sota la pell del torb amb un neguit constant. És una d’aquelles històries que et fan avançar cada pàgina patint pels personatges, amb la sensació que la muntanya sempre té l’última paraula. Tot i la duresa del relat, la novel·la manté un fil d’esperança fins al final, una petita llum que t’empeny a continuar llegint.
M’ha tocat la manera com ens recorda que som immensament petits davant la força de la natura. El torb, la neu, el fred… deixen de ser un simple acompanyament i es converteixen en una força implacable que posa a prova els límits físics i emocionals dels personatges.
Però, enmig d’aquesta duresa, també aflora el millor de l’ésser humà. La novel·la ens recorda que, quan tot sembla perdut, la solidaritat, l’empatia i la voluntat d’ajudar els altres poden ser tan importants com l’instint de supervivència. És en les situacions més extremes on descobrim com som.
He llegit el llibre en plena onada de calor i, tot i això, ha aconseguit transportar-me a una muntanya gèlida, hostil i implacable. He sentit el fred, el vent i la por gairebé.
Sota la pell del torb és una novel·la intensa i molt humana. Una història que parla de la força devastadora de la natura i també dels límits de la supervivència i de la capacitat de les persones per resistir, ajudar i continuar endavant quan tot sembla impossible.
Gràcies a @jordicorbera6 per la confiança i a @ballaruga1 i a @edicionsxandri per fer-ho possible.
#AvegadesLlegeixo #SotaLaPellDelTorb #LlegirEnCatalà #LiteraturaCatalana #ElReducteCatalà
On comprar "Sota la pell del Torb"
Bon dia, podeu demanar la novel·la en la vostra llibreria habitual amb aquestes dades:
Títol: Sota la pell del torbEditorial: Edicions Xandri
Autor: Jordi Corbera Bachs
ISBN: 979-13-991806-6-4
Distribució: Nus de llibres
També el podeu comprar online en qualsevol d'aquests enllaços directes al llibre i us el porten a casa:
Sota la pell del torb - Tot va començar amb un documental
Hi ha històries que t'entretenen. N'hi ha que t'emocionen. I, molt de tant en tant, n'hi ha una que se t'instal·la a dins i ja no en marxa.
A mi em va passar l'any 2021.
Un vespre, l'Anna em va dir:
—Has de veure aquest documental.
Va posar Balandrau, infern glaçat. Jo pràcticament no sabia què anava a veure.
Quan va acabar, em vaig quedar una estona assegut al sofà, sense dir res.
Em va impressionar la tragèdia del Balandrau, però sobretot la manera com s'explicava. Els testimonis, les emocions encara tan presents després de tants anys, la força amb què el Josep Maria Vilà recordava aquells dies... Tot transmetia una autenticitat que em va deixar completament atrapat.
I, sobretot, hi havia un pensament que no em marxava del cap:
Això ens podria haver passat a qualsevol de nosaltres.
Durant uns dies vaig donar-hi moltes voltes.
La primera idea que vaig tenir va ser escriure una novel·la negra ambientada enmig d'un torb. Era una història de ficció que utilitzava aquell escenari extraordinari.
Però, a mesura que hi pensava, vaig entendre que allò no era el que realment volia explicar.
El que em fascinava no era el misteri.
Era l'experiència humana.
Volia imaginar què sent una persona quan el món desapareix darrere d'una cortina blanca. Quan deixa de saber on és. Quan cada decisió pot ser l'última. Volia explicar aquella vivència des de dins, posar-me a la pell dels personatges i intentar entendre què significa lluitar contra un enemic invisible com és el torb.
Va ser aleshores quan vaig començar a documentar-me de debò.
Una de les primeres lectures va ser Tres nits de torb i un cap d'any, de Jordi Cruz. Em va semblar un llibre magnífic. Rigorós, emocionant i profundament respectuós amb les persones que van viure aquella tragèdia. Sense aquella feina de documentació, el documental, la pel·lícula i la meva novel·la probablement no existirien.
Aquest any també s'ha estrenat la pel·lícula sobre els fets: Balandrau, vent salvatge. M'encanta que una història així continuï generant interès, perquè forma part de la nostra memòria col·lectiva.
Hi ha llibres que expliquen els fets. Jo vaig voler explicar les persones.
La meva aportació, però, és una altra.
No he volgut explicar què va passar. Això ja ho han fet molt bé altres abans que jo.
He intentat explicar què es podia sentir mentre passava.
Aquesta és l'ànima de Sota la pell del torb.
Tot va bé, però...
Tot va bé, però... Però sentim aquesta insatisfacció crònica
que només és capaç de sentir l’ésser humà. Una mena de frustració indomable que
s’apodera de nosaltres la major part del temps. Una ansietat que ens recorre
per dins fins i tot en els bons moments de la nostra vida. Som així, sempre
buscant desesperadament instants d’aquella felicitat abstracta que ens dispari
la dopamina al nostre torrent sanguini. Al final només es tracta d’això? En
quelcom químic? M’agradaria pensar que no, però tinc els meus dubtes.
Tot i que potser algun adolescent una mica més sensible del
compte pot sentir-se identificat amb aquests sentiments, considero que és una
sensació que es té més en la maduresa, quan ja has viscut una mica. La infància
és l’època de la llum, on es viu amb majúscules, descobrint el món a cada
petita passa. A l’adolescència comencem a sentir amb més matisos, la tristesa,
l’angoixa, el desamor i la por. Tot i així, en aquell moment són uns sentiments
que semblen tenir una solució fàcil: «quan el meu amor sigui correspost, quan
aconsegueixi alliberar-me de les meves inseguretats...» I així, a base
d’hòsties i descobriments, anem arribant a la maduresa, on cadascú arriba com
arriba, però on per a la majoria de nosaltres ja s’ha esborrat la màgia, on el
realisme s’imposa i som conscients que les coses que ens sorprenien ja no ho
fan, on «ja no ens passa», com diu la gran cançó dels Amics de les Arts.
No us ha passat? No heu tingut mai la sensació que tot va
bé, molt bé! Però tot i així no podeu gaudir del present? No heu provat mai de
mastegar-lo i als pocs minuts heu detectat que tornava a escapar-se de les
vostres mans? No us heu trobat mai de vacances i de sobte trobar-vos pensant en
la tornada a la feina o en les excursions de tardor? No us ha assaltat mai la
convicció que els vostres fills creixen massa ràpid i se us ha inoculat una
angoixa contradictòria de voler parar el temps però alhora que passi ràpid?
Anem amb el disclaimer habitual: parlar de l’ésser
humà com a un únic concepte és impossible, per suposat que hi haurà milers de
milions de diferències i maneres d’encarar l’estat vital i bla bla bla. Hi
haurà gent molt creient que s’aferrarà a la fe quan ja no tingui llocs on
agafar-se, potser hi haurà gent més materialista que tot ho omplirà comprant,
segurament fins i tot hi haurà algun monjo puntual en alguna penya de l’Himàlaia
que hagi assolit el Nirvana i que hagi pogut fugir d’aquesta insatisfacció crònica
que recorre el nostre cos en forma d’ansietat quan menys ens ho esperem.
Ja fa molts anys que els filòsofs ens parlen d’aquesta
sensació, dos dels que ho defineixen molt bé són Schopenhauer i Nietzsche, que
ens parlen de tot allò que volem aconseguir i que mai no acabem de fer-ho
completament, de la frustració i del patiment que això provoca, de la manca de
sentit de la vida un cop les religions han passat a un segon pla. Parlant de
religions, potser el Budisme, tant en boga a Occident en els últims anys, és
qui ha posat més el dit a la nafra en aquest punt concret.
Cada filòsof ens ofereix les seves solucions. Ja sigui
acceptar i minimitzar el sofriment mitjançant la reducció dels desitjos, l'art
i la compassió o bé afrontar el nihilisme creant els nostres propis valors i
significats, vivint amb passió i assumint la responsabilitat personal.
És apassionant llegir gent que és capaç d’identificar tan bé
el que un sent de tant en tant, i em fascina les solucions que proposen
filòsofs i religions, fins i tot psicòlegs, coaches i podcasters.
Tanmateix, en aquesta societat actual en la que ens ha tocat
viure, soc del parer que no hi ha una solució única ni duradora, només podem
aspirar a acceptar-ho i minimitzar-ho.
Es dona la paradoxa que no fa tan de temps, la vida potser tenia
molt més de sentit per a la majoria dels éssers humans. Quan costava trobar
menjar per sobreviure, quan els perills als que ens havíem d’enfrontar eren
molt més nombrosos... El sentit llavors era «sobreviure», a seques, i això feia
que aquells éssers humans —que sense dubtar-ho ni un instant s’haguessin intercanviat
tots per nosaltres— potser no sentissin aquest buit interior que sentim avui en
dia.
Encara a dia d’avui hi ha molta gent a la Terra que viu en
aquestes condicions, no volem pensar-hi, però hi són, simplement perquè van
néixer allà i no aquí. Ara bé, aquí a occident, on el fet de sobreviure es dona
per fet a no ser que alguna malaltia o mort sobtada t’ho impedeixi, on una
persona de classe mitjana pot fer gairebé tot el que es proposi, on tenim accés
a educació i informació il·limitada, on ens hem alliberat de la rigidesa de les
doctrines religioses, aquí paradoxalment, és on més manca de sentit té la
nostra existència.
Un cop identificat el sentiment i la buidor existencial que
anem sentint amb més o menys intensitat durant els nostres anys de maduresa,
estic segur que voldríeu que us oferís una solució. La desgràcia és que no la
hi ha si entenem la solució com a única. Cadascú ha de buscar la seva i compte!
Que potser li valdrà un temps, però tot canvia, fins i tot nosaltres mateixos amb
el pas dels anys. I el que ens serveix avui no valdrà demà. No podem fer res
més que llegir molt, buscar, aprendre contínuament, filosofar amb amics i
desconeguts, agafar un tastet de cada lloc, amb criteri, no creure’ns a
qualsevol venedor de fum que passi pel davant.
Què dir-vos, a mi m’han funcionat múltiples estratègies
durant la meva maduresa recent: agrair el que tinc, rebaixar les expectatives
de la vida, pensar molt, fer introspecció, crear, tenir objectius, estimar molt
i molt bé, mirar de gaudir el present mitjançant la contemplació, mirar de ser
honest, de no fer mal a ningú, cuidar dels meus (moltes vegades només es tracta
de dedicar-los temps, de fer plans amb ells i compartir moments), els retirs
personals, l’alcohol (alerta disclaimer, amb moderació) també m’ajuda a vegades
a veure-ho tot més clar, treballar moltíssim la meva flexibilitat per
adaptar-me als canvis, planificar, treballar l’acceptació, ser realista, cuidar
de mi mateix, estar contínuament atent al que m’agrada o al que em fa sentir en
pau, llegir molt, escriure molt, aixecar catifes internes, buscar solucions als
problemes... La llista seria realment llarga i si us hi fixeu, res del que he
dit és nou ni és únic.
S’ha de saber trobar en la infinitat de coneixement humà i
dins nostre el que ens convé a cada moment per trobar un mínim sentit al fet de
viure. Ara bé, el més important, el que marcarà la nostra existència i per
desgràcia ve marcada per la genètica i només podem practicar en part, és la
nostra predisposició a gaudir de la vida. A cada instant prenem decisions, o
més ben dit, micro-decisions. Aquestes decisions també tenen gradacions.
Imagineu les possibles visions d’un mateix fet, des del «tot és una merda», passant
pel «no està malament» i el «què bonic», fins al «és meravellós». Pessimisme o
optimisme, creieu-me que si podeu triar quedeu-vos amb l’optimisme, en veure el
got mig ple, en ser conscient que vivim en un moment meravellós de la història,
que ho tenim tot, trieu això tot i que al món existeixi la maldat i el patiment
a cabassos.
Apunteu-vos al nihilisme optimista, que jo practico. A no
ser que hi hagi gent ingènua que cregui de veritat en els contes de Disney (que
jo adoro però per desgràcia ja no me’ls crec). Un cop el món us hagi decebut,
un cop sigueu conscients que els dolents a vegades guanyen, o que ni tan sols
hi ha bons i dolents Un cop hagueu tingut el convenciment que l’ésser humà té
un costat molt fosc (inclosos tu i jo), quedeu-vos amb la part bonica, val la
pena de veritat. El gaudi de la vostra existència dependrà que guanyi
l’optimisme en cadascuna de les vostres decisions.
Entrevista a la TV de Badalona
Assassinats i rancúnies sota la boira d'un petit poble de la Noguera, a la primera novel.la de Jordi Corbera
Recomanació a la TV de Badalona
Aquí us deixo l'enllaç, minut 15:30
https://www.youtube.com/watch?v=u7OK5VdHiNU&ab_channel=BadalonaComunicaci%C3%B3
La cuirassa (escrit el 2013)
Fonèticament potent, el mot cuirassa és un
mot inhabitual en la nostra vida. Penso que hauria de ser més popular, ja
que gran part dels mals de la humanitat són per culpa de les cuirasses.
M’explico, no parlo de les cuirasses que s’utilitzaven a l’Edat Mitjana per
protegir el cos durant la batalla, sinó de les que utilitzem tots i cadascun
dels humans per protegir el nostre cor i als nostres sentiments.
Quan som petits, els humans som innocents,
bons per naturalesa, tenim gran capacitat per estimar i fer-nos estimar. Però arriba
un moment a la vida, per a uns és abans i per altres molt més tard, en que
alguna cosa ens fa molt de mal, és llavors quan el nostre interior
decideix que cal posar una protecció per no rebre un cop tant fort la següent
vegada.
Aquesta cuirassa que envolta el cor no té
perquè ser dolenta. En la infància i en l’adolescència diria que és una arma necessària
i respectable, ja que en aquesta època som éssers molt vulnerables i necessitem
protecció. Som dèbils en el sentit que ens costa moltíssim lluitar contra les
nostres inseguretats, el que rebem dels altres ens afecta en extrem i no som
capaços de veure les coses sense el filtre de la inseguretat.
Ara bé, ja estem arribant a la part més
important de la nostra relació amb la cuirassa. Arriba un moment a la vida,
quan ja som adults, dels vint als trenta anys, en que hem de començar a retirar
lentament aquesta cuirassa. I aquí és on hi ha el gran problema de la societat
actual. Molts no es treuen la cuirassa, uns perquè no són capaços d’acceptar
que la porten posada, i d’altres perquè simplement no se la volen treure, no
volen córrer riscos, no volen patir. I potser és cert que els estalvia algun
disgust, el que no saben és que si be la cuirassa protegeix, no deixa sortir
els sentiments. Si no podem expressar els nostres sentiments, no som
nosaltres mateixos, ens estem morint poc a poc, deixem passar la vida i les
grans oportunitats d’estimar que cada dia ens envolten.
Un s’ha d’adonar quant abans millor que,
quan et fas gran, tens altres elements de defensa, com el domini del pensament,
la coneixença d’un mateix, la humilitat i l’acceptació de les teves pròpies
limitacions. Has de lluitar amb totes les teves forces per vèncer les pròpies
inseguretats. Fixem-nos si n’és d’important vèncer i poder treure’s la
cuirassa, que estàs guanyant un val per pujar al tren que et conduirà per la
vida amb llibertat. Si enlloc de servei militar obligatori, hi hagués un
curs de sis mesos de “traiem-nos la cuirassa” obligatori, no farien falta gran
part dels exèrcits, ja que la gent tindria molta més capacitat d’estimar. No
parlo únicament d’estimar la pròpia família i amics, sinó d’estimar la resta
dels ésser humans, d’estimar el món en el que vivim. Hi ha una frase que per a
mi és un lema de vida: “El que li fas als altres, t’ho fas a tu mateix”. El dia
que entens aquesta frase, l’amor comença a vèncer tots els odis.
A excepció de casos especials, que sent set
mil milions de persones el món segur que n’hi haurà, si pensem en gent racista,
en homòfobs, en gent que es creu superior als altres pel simple fet d’haver
nascut en un lloc diferent a ells... Gairebé tots porten la cuirassa posada.
Com dèiem abans, molts d’ells, degut als cops de la vida que han rebut des de
petits, porten tan enganxada al cor la cuirassa que és complicadíssim de
treure-la, s’han convençut a ells mateixos que forma part d’ells. Per això trobo
que és tan important que parlem de les cuirasses, perquè en prenguem
consciència a nivell global.
Quan estimem el món amb humilitat i sense
esperar res a canvi, és quan el món ens torna l’amor. Començar a ser feliç comença
per un fet tan simple o tan complex com és treure’s la cuirassa.