Tot va bé, però...

 

Tot va bé, però... Però sentim aquesta insatisfacció crònica que només és capaç de sentir l’ésser humà. Una mena de frustració indomable que s’apodera de nosaltres la major part del temps. Una ansietat que ens recorre per dins fins i tot en els bons moments de la nostra vida. Som així, sempre buscant desesperadament instants d’aquella felicitat abstracta que ens dispari la dopamina al nostre torrent sanguini. Al final només es tracta d’això? En quelcom químic? M’agradaria pensar que no, però tinc els meus dubtes.

Tot i que potser algun adolescent una mica més sensible del compte pot sentir-se identificat amb aquests sentiments, considero que és una sensació que es té més en la maduresa, quan ja has viscut una mica. La infància és l’època de la llum, on es viu amb majúscules, descobrint el món a cada petita passa. A l’adolescència comencem a sentir amb més matisos, la tristesa, l’angoixa, el desamor i la por. Tot i així, en aquell moment són uns sentiments que semblen tenir una solució fàcil: «quan el meu amor sigui correspost, quan aconsegueixi alliberar-me de les meves inseguretats...» I així, a base d’hòsties i descobriments, anem arribant a la maduresa, on cadascú arriba com arriba, però on per a la majoria de nosaltres ja s’ha esborrat la màgia, on el realisme s’imposa i som conscients que les coses que ens sorprenien ja no ho fan, on «ja no ens passa», com diu la gran cançó dels Amics de les Arts.

No us ha passat? No heu tingut mai la sensació que tot va bé, molt bé! Però tot i així no podeu gaudir del present? No heu provat mai de mastegar-lo i als pocs minuts heu detectat que tornava a escapar-se de les vostres mans? No us heu trobat mai de vacances i de sobte trobar-vos pensant en la tornada a la feina o en les excursions de tardor? No us ha assaltat mai la convicció que els vostres fills creixen massa ràpid i se us ha inoculat una angoixa contradictòria de voler parar el temps però alhora que passi ràpid?

Anem amb el disclaimer habitual: parlar de l’ésser humà com a un únic concepte és impossible, per suposat que hi haurà milers de milions de diferències i maneres d’encarar l’estat vital i bla bla bla. Hi haurà gent molt creient que s’aferrarà a la fe quan ja no tingui llocs on agafar-se, potser hi haurà gent més materialista que tot ho omplirà comprant, segurament fins i tot hi haurà algun monjo puntual en alguna penya de l’Himàlaia que hagi assolit el Nirvana i que hagi pogut fugir d’aquesta insatisfacció crònica que recorre el nostre cos en forma d’ansietat quan menys ens ho esperem.

Ja fa molts anys que els filòsofs ens parlen d’aquesta sensació, dos dels que ho defineixen molt bé són Schopenhauer i Nietzsche, que ens parlen de tot allò que volem aconseguir i que mai no acabem de fer-ho completament, de la frustració i del patiment que això provoca, de la manca de sentit de la vida un cop les religions han passat a un segon pla. Parlant de religions, potser el Budisme, tant en boga a Occident en els últims anys, és qui ha posat més el dit a la nafra en aquest punt concret.

Cada filòsof ens ofereix les seves solucions. Ja sigui acceptar i minimitzar el sofriment mitjançant la reducció dels desitjos, l'art i la compassió o bé afrontar el nihilisme creant els nostres propis valors i significats, vivint amb passió i assumint la responsabilitat personal.

És apassionant llegir gent que és capaç d’identificar tan bé el que un sent de tant en tant, i em fascina les solucions que proposen filòsofs i religions, fins i tot psicòlegs, coaches i podcasters.

Tanmateix, en aquesta societat actual en la que ens ha tocat viure, soc del parer que no hi ha una solució única ni duradora, només podem aspirar a acceptar-ho i minimitzar-ho.

Es dona la paradoxa que no fa tan de temps, la vida potser tenia molt més de sentit per a la majoria dels éssers humans. Quan costava trobar menjar per sobreviure, quan els perills als que ens havíem d’enfrontar eren molt més nombrosos... El sentit llavors era «sobreviure», a seques, i això feia que aquells éssers humans —que sense dubtar-ho ni un instant s’haguessin intercanviat tots per nosaltres— potser no sentissin aquest buit interior que sentim avui en dia.

Encara a dia d’avui hi ha molta gent a la Terra que viu en aquestes condicions, no volem pensar-hi, però hi són, simplement perquè van néixer allà i no aquí. Ara bé, aquí a occident, on el fet de sobreviure es dona per fet a no ser que alguna malaltia o mort sobtada t’ho impedeixi, on una persona de classe mitjana pot fer gairebé tot el que es proposi, on tenim accés a educació i informació il·limitada, on ens hem alliberat de la rigidesa de les doctrines religioses, aquí paradoxalment, és on més manca de sentit té la nostra existència.

Un cop identificat el sentiment i la buidor existencial que anem sentint amb més o menys intensitat durant els nostres anys de maduresa, estic segur que voldríeu que us oferís una solució. La desgràcia és que no la hi ha si entenem la solució com a única. Cadascú ha de buscar la seva i compte! Que potser li valdrà un temps, però tot canvia, fins i tot nosaltres mateixos amb el pas dels anys. I el que ens serveix avui no valdrà demà. No podem fer res més que llegir molt, buscar, aprendre contínuament, filosofar amb amics i desconeguts, agafar un tastet de cada lloc, amb criteri, no creure’ns a qualsevol venedor de fum que passi pel davant.

Què dir-vos, a mi m’han funcionat múltiples estratègies durant la meva maduresa recent: agrair el que tinc, rebaixar les expectatives de la vida, pensar molt, fer introspecció, crear, tenir objectius, estimar molt i molt bé, mirar de gaudir el present mitjançant la contemplació, mirar de ser honest, de no fer mal a ningú, cuidar dels meus (moltes vegades només es tracta de dedicar-los temps, de fer plans amb ells i compartir moments), els retirs personals, l’alcohol (alerta disclaimer, amb moderació) també m’ajuda a vegades a veure-ho tot més clar, treballar moltíssim la meva flexibilitat per adaptar-me als canvis, planificar, treballar l’acceptació, ser realista, cuidar de mi mateix, estar contínuament atent al que m’agrada o al que em fa sentir en pau, llegir molt, escriure molt, aixecar catifes internes, buscar solucions als problemes... La llista seria realment llarga i si us hi fixeu, res del que he dit és nou ni és únic.

S’ha de saber trobar en la infinitat de coneixement humà i dins nostre el que ens convé a cada moment per trobar un mínim sentit al fet de viure. Ara bé, el més important, el que marcarà la nostra existència i per desgràcia ve marcada per la genètica i només podem practicar en part, és la nostra predisposició a gaudir de la vida. A cada instant prenem decisions, o més ben dit, micro-decisions. Aquestes decisions també tenen gradacions. Imagineu les possibles visions d’un mateix fet, des del «tot és una merda», passant pel «no està malament» i el «què bonic», fins al «és meravellós». Pessimisme o optimisme, creieu-me que si podeu triar quedeu-vos amb l’optimisme, en veure el got mig ple, en ser conscient que vivim en un moment meravellós de la història, que ho tenim tot, trieu això tot i que al món existeixi la maldat i el patiment a cabassos.

Apunteu-vos al nihilisme optimista, que jo practico. A no ser que hi hagi gent ingènua que cregui de veritat en els contes de Disney (que jo adoro però per desgràcia ja no me’ls crec). Un cop el món us hagi decebut, un cop sigueu conscients que els dolents a vegades guanyen, o que ni tan sols hi ha bons i dolents Un cop hagueu tingut el convenciment que l’ésser humà té un costat molt fosc (inclosos tu i jo), quedeu-vos amb la part bonica, val la pena de veritat. El gaudi de la vostra existència dependrà que guanyi l’optimisme en cadascuna de les vostres decisions.

La cuirassa (escrit el 2013)

Fonèticament potent, el mot cuirassa és un mot inhabitual en la nostra vida. Penso que hauria de ser més popular, ja que gran part dels mals de la humanitat són per culpa de les cuirasses. M’explico, no parlo de les cuirasses que s’utilitzaven a l’Edat Mitjana per protegir el cos durant la batalla, sinó de les que utilitzem tots i cadascun dels humans per protegir el nostre cor i als nostres sentiments.

Quan som petits, els humans som innocents, bons per naturalesa, tenim gran capacitat per estimar i fer-nos estimar. Però arriba un moment a la vida, per a uns és abans i per altres molt més tard, en que alguna cosa ens fa molt de mal, és llavors quan  el nostre interior decideix que cal posar una protecció per no rebre un cop tant fort la següent vegada.

Aquesta cuirassa que envolta el cor no té perquè ser dolenta. En la infància i en l’adolescència diria que és una arma necessària i respectable, ja que en aquesta època som éssers molt vulnerables i necessitem protecció. Som dèbils en el sentit que ens costa moltíssim lluitar contra les nostres inseguretats, el que rebem dels altres ens afecta en extrem i no som capaços de veure les coses sense el filtre de la inseguretat.

Ara bé, ja estem arribant a la part més important de la nostra relació amb la cuirassa. Arriba un moment a la vida, quan ja som adults, dels vint als trenta anys, en que hem de començar a retirar lentament aquesta cuirassa. I aquí és on hi ha el gran problema de la societat actual. Molts no es treuen la cuirassa, uns perquè no són capaços d’acceptar que la porten posada, i d’altres perquè simplement no se la volen treure, no volen córrer riscos, no volen patir. I potser és cert que els estalvia algun disgust, el que no saben és que si be la cuirassa protegeix, no deixa sortir els sentiments. Si no podem expressar els nostres sentiments, no som nosaltres mateixos, ens estem morint poc a poc, deixem passar la vida i les grans oportunitats d’estimar que cada dia ens envolten.

Un s’ha d’adonar quant abans millor que, quan et fas gran, tens altres elements de defensa, com el domini del pensament, la coneixença d’un mateix, la humilitat i l’acceptació de les teves pròpies limitacions. Has de lluitar amb totes les teves forces per vèncer les pròpies inseguretats. Fixem-nos si n’és d’important vèncer i poder treure’s la cuirassa, que estàs guanyant un val per pujar al tren que et conduirà per la vida amb llibertat. Si enlloc de servei militar obligatori, hi hagués un curs de sis mesos de “traiem-nos la cuirassa” obligatori, no farien falta gran part dels exèrcits, ja que la gent tindria molta més capacitat d’estimar. No parlo únicament d’estimar la pròpia família i amics, sinó d’estimar la resta dels ésser humans, d’estimar el món en el que vivim. Hi ha una frase que per a mi és un lema de vida: “El que li fas als altres, t’ho fas a tu mateix”. El dia que entens aquesta frase, l’amor comença a vèncer tots els odis.

A excepció de casos especials, que sent set mil milions de persones el món segur que n’hi haurà, si pensem en gent racista, en homòfobs, en gent que es creu superior als altres pel simple fet d’haver nascut en un lloc diferent a ells... Gairebé tots porten la cuirassa posada. Com dèiem abans, molts d’ells, degut als cops de la vida que han rebut des de petits, porten tan enganxada al cor la cuirassa que és complicadíssim de treure-la, s’han convençut a ells mateixos que forma part d’ells. Per això trobo que és tan important que parlem de les cuirasses, perquè en prenguem consciència a nivell global.

Quan estimem el món amb humilitat i sense esperar res a canvi, és quan el món ens torna l’amor. Començar a ser feliç comença per un fet tan simple o tan complex com és treure’s la cuirassa.

 

 

La mida dels somnis

 

Quina és la mida dels teus somnis? Quina mida tenien quan eres jove? T’has parat mai a pensar per què tenen aquesta mida i no una altra?

L’altre dia, mentre em bevia una cervesa a la terrassa, reflexionava tot fent balanç dels meus primers 40 anys de vida. Em vaig sentir molt satisfet del punt on havia arribat, vaig pensar que havia complert els meus somnis. Però just després d’aquest petit moment d’autocomplaença i per abocar una mica d’aigua al vi, em van venir al cap les preguntes del primer paràgraf.

De sobte vaig pensar que la mida dels meus somnis era bastant petita. De sobte vaig pensar que segurament era degut a haver crescut en un barri humil, els pijos tenen somnis més grans, segurament influïts pels seus pares. En els barris humils com el meu tenir una bona feina amb la que guanyar-te la vida ja et fa destacar, ja sents que has complert. Als pijos els hi costa més destacar, per això han de somiar més fort. Bromes a part, crec que el lloc on creixes pot tenir molta influència en la mida dels teus somnis.

És obvi que estic focalitzant els somnis a un mer aspecte econòmic que, tot i que la societat no deixa de repetir-nos que quant més tens més vals, per a mi és absurd. Hi ha moltes formes d’entendre la vida, molts tipus de persones, fins i tot els somnis d’una mateixa persona fan espectaculars girs de 180º al llarg de la vida. A nivell personal soc dels que pensen que hem de basar els nostres somnis sobre diferents pilars: família, amor, espiritualitat, vena artística, feina, hobbies, amics, etc. Per desgràcia també hi ha qui no es pot permetre somiar i només pot aspirar a sobreviure o a lluitar per seguir sentint ganes de viure.

Però tornem a la meva reflexió sobre a què era deguda la suposada mida petita dels meus somnis. Hi havia altres variables que hi podrien haver influït? Segurament les meves pors, les meves inseguretats, les meves creences irracionals. No soc dona, però és de calaix que en general, elles encara a dia d’avui tenen una llosa més gran que la nostra sobre els seus somnis.

Llavors i com no podia ser d’una altra manera vaig començar a pensar quins eren aquests somnis més grans que no havia gosat plantejar-me. Em va costar molt anar deixant-los passar, imaginar-los, admetre’ls. Em va alegrar que tot i així, seguien sense ser massa grans. Per què ho haurien de ser?

Suposo que cadascun som com som, potser el que jo considero gran és petit per un altre, hi ha qui prefereix tenir elevades expectatives i els que preferim tenir-les més baixes. Hi ha qui es limita a somiar i espera que el somni es compleixi sol i hi ha qui de seguida transforma aquest somni en un objectiu, fins i tot hi ha qui fa el més difícil i arriba a transformar-lo en accions.

Una llança contra el fet que tots tenim instaurat al nostre cervell. Els 18 anys no són el moment més adequat per definir els nostres somnis, és obvi que hem de prendre algunes decisions importants, com què volem estudiar o quin ofici volem aprendre. Però com a societat hauríem d’aconseguir treure una mica de pressió als nostres joves. Per més importants que siguin les decisions que prenem als 18 anys, no són vitals, podem canviar més endavant. El més probable és que sàpigues què vols a la vida tirant més cap als 30-40 anys que no pas als 18. Que les nanes i els nanos estudiïn i gaudeixin de la vida! Ja després cap als 25 anys quan comencin a treballar, aniran coneixent què és el que els agrada més.

Vull anar tancant aquest text sense cap conclusió ferma. Potser trobeu que aquesta reflexió és una merda si al final no saps com acaba, però és el que tenen les reflexions, que el seu objectiu no és el final, sinó el camí. Estic segur que si quan acabeu de llegir això torneu a les preguntes del paràgraf inicial i hi cavil·leu una estoneta, acabareu millor del que heu començat. I qui sap si d’aquestes reflexions que fareu germina alguna llavor d’una cosa meravellosa.

RELAT: "Inferns anònims"

 

7 de gener de 2020

Estimat diari, m’alegro que hagis anat a parar a les meves mans, ets un dels regals que els Reis em van deixar ahir a la nit. Així d’entrada t’haig de dir que em sento una mica ridícula escrivint. La mare diu que m’ajudaràs a desfogar-me, però hi ha coses que ara mateix no m’atreveixo a deixar plasmades en els teus fulls. Per què? Perquè només de pensar-les sento un dolor molt profund a la boca de l’estómac. És com si al confessar-te algunes facetes de la teva vida, aquestes sortissin a la llum, com si mentre les guardés a dins deixessin d’existir.

Perdona’m diari, abans de martellejar-te amb el meu dolor em voldria presentar. Em dic Marta, tinc catorze anys i curso segon d’ESO a l’institut del costat de casa. Visc amb els meus pares i el Pau, el meu germà petit de sis anys. M’agrada molt llegir, sobretot novel·les de fantasia i d’amor. També considero que dibuixo molt bé. Quan no em veu ningú, m’encanta dibuixar fades i princeses amb vestits espectaculars, no vull que pensin que segueixo sent una nena.

Demà tornem a classe i tinc molta por. La meva mare anirà a parlar amb el director i no sé quines conseqüències pot tenir això. El meu cor té una lleugera esperança que les coses millorin, tanmateix, no veig com ho podrien fer, “ella” mai em tractarà bé.

Fa una setmana vaig tenir un atac d’ansietat. Era el dos de gener i un cop oblidades les celebracions, l’inexorable avenç del temps em va recordar que aquella treva de les vacances de Nadal s’acabava i que aviat hauria de tornar a l’institut. Aquella nit no vaig poder dormir i em vaig llevar amb nàusees. La seqüència va anar d’aquesta manera: encara era negra nit quan em vaig estirar al sofà tapada amb una manta que també em cobria el cap. Allà vaig començar a plorar, fins aquí cap novetat, encara em sorprenc que em quedin llàgrimes. El que em va alertar va ser una tremolor que mai abans havia sentit, quan vaig començar a sentir les dificultats per respirar em vaig espantar molt, durant uns instants vaig pensar que moriria... Aquesta propera frase s’està resistint a escriure’s, però per a que serveix un diari si no hi puc abocar tota la veritat? Quan vaig pensar que moriria vaig sentir que potser era el millor que podia passar, et diria que aquest pensament fins i tot em va calmar una mica. Va ser llavors quan van aparèixer els pares.

Em vaig veure obligada a explicar-los el que passava, feia massa temps que ho guardava a dins, feia massa temps que aquesta foscor amenaçava amb engolir-me. Em vaig deixar anar plorant a llàgrima viva. Els ho vaig explicar tot, obviant o edulcorant les escenes més humiliants.

La cara del pare se’m va quedar gravada a foc. Era una cara de decepció. Mentre els ho explicava, m’anava preguntant: I perquè no li fots una hòstia? I tu et vas deixar fer això? Estic segura que per dins anava maleint-me per estar-los arruïnant les seves esperades vacances de Nadal.

La mare ho va encarar diferent, de seguida em va abraçar i em va inundar amb petons, abraçades i carícies. Podia sentir com el meu dolor travessava les nostres pells i el seu cos n’absorbia una part. Podia sentir com m’alliberava d’un gran pes, en una espècie d’osmosi inversa de dolor. Va prometre que allò acabaria, em va jurar que no em deixaria sola i que no havia de patir més. En definitiva, va fer el que havia de fer.

Bé diari, abans de marxar et volia dir que soc lletja i estic grassa. Abans que tot això passés, em passava hores al mirall mirant de suavitzar la meva imatge amb maquillatge i emprovant-me roba que no m’avergonyís. Ara ja no faig res d’això, ja no em pinto i vesteixo roba ampla. El que vull és passar desapercebuda, el que voldria es poder viure en pau. M’és igual estar sola, jo sé que moriré sola. Si ni tan sols pogués assaborir per sempre més aquesta solitud i alliberar-me de la resta del món!

Em crida la mare per anar a dinar, m’has ajudat molt diari, seguirem parlant.

14 de febrer de 2020

Hola diari, perdona que hagi trigat tant en tornar a escriure. Alguna vegada he pensat en fer-ho, però em fa mandra i por deixar la realitat per escrit. En el moment en què ho escric sento com m’exposo. Per una banda crec que em va bé fer-ho, per l’altra, saber que algú podria llegir-ho em fa sentir com estar dempeus en una barana d’un gratacels en un dia ventós.

Avui és divendres i els divendres són com oasis en la meva vida. Saber que tinc 72 hores per endavant on no haig d’estar alerta, em provoca un plaer indescriptible. A casa no haig de fingir ser ningú altre, no haig d’aparentar una fortalesa fictícia. Anava a dir que a casa puc ser jo mateixa, però en realitat no és cert. Si fos jo mateixa em passaria el dia veient pel·lícules de Disney i comèdies romàntiques ensucrades, per després dibuixar als seus protagonistes entre flors, estrelles i cors. Amb la mare i el Pau ho fem de tant en tant, amb ells sí que em deixo anar una mica abans que el pare torni de treballar. Quan està ell és diferent, no tinc ganes de sentir-li dir comentaris a la mare; estàs malcriant a aquesta nena, no és bo estar tot el dia mirant aquestes coses, ha de sortir amb les amigues... Amigues? Jo no en tinc cap d’amiga. La única que podria ser-ho és la Núria, si és que es pot anomenar amiga a l’única de tota la classe que és una mica amable amb mi. Mai he conegut a ningú tan valent i tant bo com ella, és capaç d’enfrontar-se a la resta de la classe per tal de poder ser amable amb mi quan ens trobem.

Ara estic millor, quan la mare va anar a parlar amb el director, aquest va activar el protocol de bullying del qual disposava l’escola. Em va entrevistar un psicòleg i van fer unes quantes xerrades a la classe. Fins i tot van fer que “ella” (no vull tacar-te escrivint el seu nom) prometés que no tornaria a molestar-me. En realitat això no va fer que tornés a tenir la meva vida anterior, tothom (excepte la Núria) va seguir sense parlar-me i encara ara noto els somriures sota el nas i les petites burles dels companys. Amb tot, ja no rebo les agressions ni les humiliacions que m’havien dut a la vora de l’abisme.

El que em preocupa una mica és que últimament estic tornant a percebre petits gestos que em fan pensar que en poc temps tornarem a estar com abans. Aigua i guix a la meva cadira, trossos de xoriço a la meva motxilla, petites empentes, mirades d’odi i menyspreu són alguns dels exemples que se m’ocorren.

Avui mateix, dia de Sant Valentí, ha aparegut al meu calaix una nota “d’amor”, era un dibuix d’una caca amb ulls que em deia que m’estimava i que si volia passar amb ella el cap de setmana en un abocador.

En fi estimat diari, tot sigui això, confio que si la cosa va a més, el protocol tornarà a actuar. Aquesta nit el pare se’n va a sopar amb gent de la seva empresa. La mare, el Pau i jo soparem pizza i veurem una pel·lícula. Tant de bo pogués retenir aquesta nit i viure-hi per sempre més.

8 de març de 2020

Hola diari, avui m’ho he passat genial! Hem estat amb els pares i uns amics seus al Montseny. Feia molt de temps que no anàvem a la muntanya i sortir de la ciutat m’ha fet veure que hi ha un món més enllà. Un món ple de bellesa i llibertat, on la crueltat dels carrers del meu barri hi queda molt lluny. Hem dinat en un restaurant i quan hem acabat, el Sergi, el fill dels amics dels pares, m’ha dit si volia anar una estona a fora.

Al principi he dubtat, el Sergi te la meva edat i, tot i que sembla bon noi, no he pogut evitar dubtar de les seves intencions. De veritat volia estar amb mi a soles? Durant tot el matí jo m’havia limitat a contestar monosíl·labs quan algú em parlava. La qüestió és que vaig acceptar i quan vam estar fora em va tractar tant bé estimat diari! Em va costar començar a parlar, però ho vaig acabar fent gràcies a la seva paciència i tendresa. M’encanta el Sergi, crec que m’he enamorat d’ell! Sé que dec semblar ridícula, m’enamoro de l’únic noi que ha volgut parlar amb mi en els últims set mesos. Però no puc negar el que sento, voldria veure’l cada dia si pogués. En quant acabi amb tu el dibuixaré, potser fins i tot ens dibuixo als dos agafats de la mà!

Quan tornàvem amb el cotxe els pares estaven molt contents i m’han felicitat per haver estat amb el Sergi. Tot i que miraven de dissimular-ho, es veia d’una hora lluny que estaven alleugerits per haver donat aquesta petita senyal d’estar viva.

Des que els vaig explicar el meu problema al gener, la mare ha canviat. S’ha aprimat molt i puc sentir el seu dolor cada vegada que em mira, noto el seu patiment cada tarda quan em pregunta com ha anat l’institut, si estic bé, si algú m’ha molestat.

Jo sempre li contesto que no, que tot va bé. Però la qüestió és que sí que em tornen a molestar, cada dia. Hem tornat gairebé a la “normalitat” i ningú no fa res per evitar-ho. Vaig decidir no tornar a dir res el dia que el professor de ciències naturals, que estava al cas del tema del bullying i del protocol, no va fer res quan la Noemí em va fotre una sonora colleja enmig de la classe. Ho va fer després d’estirar-me la cua diverses vegades amb el rerefons de les riallades “d’ella” i de la resta de companys. El professor ho va veure, n’estic completament segura, però va preferir deixar-ho córrer. Una estona més tard, quan me’l vaig trobar pel passadís, va desviar la mirada per tal de no mirar-me, vaig notar el sentiment de culpabilitat i la impotència en les seves espatlles. En aquell moment em vaig adonar que el meu, era un problema incòmode. Un aspersor de dolor que salpicava a tots els que m’envoltaven, als professors i a la mare. També al pare, que tot i que es va desentendre des del primer moment, de seguida vaig saber que ho feia perquè no podia suportar el dolor de veure’m en aquesta situació.

Fins als dotze anys, el meu pare i jo érem inseparables, trobo a faltar aquella època. Jo era la seva petita princesa i el tenia idealitzat. Amb ell al meu costat, mai no em podria passar res dolent. Quan em vaig fer més gran la cosa es va anar refredant poc a poc. Ja no seia tant a la seva falda, ja no em duia tant amb ell, ja no ens agafàvem de la mà pel carrer. Sense adonar-me’n, la meva infància s’havia endut amb ella la complicitat amb el meu pare. El meu problema ens va acabar de separar.

Estic fotuda diari, torno a estar com abans, però potser ja no m’afecta tant. M’estic acostumant a que em tractin com una merda. De fet m’ho mereixo, algú que no és capaç de defensar-se és una merda. Aguantaré com sigui fins a l’estiu, queden quatre mesos. No permetré que la mare i el pare pateixin per mi. És el meu problema i me’l menjaré jo soleta, aquest serà el meu petit acte d’amor cap a ells.

10 de març de 2020

T’haig de dir que això d’escriure m’està caient bé. Quan vomito paraules i dibuixos en les teves precioses pàgines, tot el que em mossega les entranyes s’esmorteeix. És com si posés les coses en perspectiva. Me n’adono de la pena que em faig a mi mateixa. Des que t’explico el meu dolor penso molt en el passat, quan era una nena feliç, abans que tot comencés.

I és que hi ha un moment on va començar tot. No et mentiré estimat diari, mai he estat una noia popular, sempre he estat una mica apartada de tot i de tothom. Em definiria com una noia transparent, tímida i introvertida. Però almenys aquella era jo, la vertadera Marta.

Ja el curs passat vaig començar a detectar una tendència, havíem deixat de ser nens i molts dels companys, però sobretot les companyes de classe van canviar durant aquell estiu. Tanmateix, va ser a l’inici d’aquest curs, on el canvi ja era més evident. Els temes de conversa havien canviat i ara parlaven de maquillatge i de nois. Jo no les podia seguir, jo seguia sent una nena. Va ser en aquest context que un fet ho va canviar tot. 

Amb la perspectiva dels mesos sé que jo no vaig fer res, simplement vaig estar en el lloc equivocat en el moment equivocat. Estàvem a l’autocar que ens duia d’excursió, com sempre jo em seia sola a la meitat de l’autocar. Mirava el paisatge amb enyorança mentre del darrere m’arribava xivarri. De sobte, en Marc es va asseure al meu costat, em va fer aixecar i em va clavar un petó als llavis enmig de la cridòria de l’autocar. Potser va ser el meu somriure el que em va condemnar, ja que quan vaig mirar en la direcció en que estava “ella” vaig veure la seva mirada d’odi descarnat. Des d’aquell moment no em va donar treva i es va dedicar a fer-me la vida impossible. Atacs directes a classe i als passadissos, atacs a les xarxes socials (les quals vaig desactivar amb rapidesa), va procurar que ningú se m’acostés, la pobreta Núria va pagar les conseqüències de seguir sent amable amb mi, per sort ella és forta i es fa respectar.

Perquè ho va fer? És una pregunta que m’he fet centenars de vegades. Ella ho te tot. És la noia més guapa de la classe amb diferència, porta tots els nois de bòlit, és alta, esvelta i forta. L’única raó que se m’acudeix és que se sentís humiliada pel Marc aquell matí a l’autocar. Però aquell odi sostingut en el temps... En fi, ningú em parla, així que mai sabré què va passar realment.

Tant de bo pogués tornar enrere i no haver anat mai a aquella excursió, de fet no aniria ni a aquella ni a cap altre mai més. Si tornés enrere encara em faria més transparent, fins a tal punt que mai més ningú em pogués veure, potser així hagués pogut viure en pau amb mi mateixa. Sola, amb els pares i el Pau, sense ningú més.

11 de març de 2020

Tot és una merda, no puc més. Avui el Pau ha vist com tota l’escola es burlava de mi. Ha estat molt humiliant, a la sortida de l’escola, davant de tothom. Estava buscant el Pau i quan me n’he adonat, algú m’havia llençat un vas ple d’orina a sobre. S’ho han fet venir bé perquè enmig de l’enrenou no hagi pogut veure qui ha estat. Quan he tocat el líquid he començat a sentir l’olor. Era fastigós, però jo només podia sentir les rialles difuminades que anaven arribant a les meves orelles mentre les llàgrimes em brollaven dels ulls. En aquest moment ha estat quan he vist el Pau, mai oblidaré la seva cara, el pobre no sabia com reaccionar, és tan petit, tan innocent... L’he agafat de la mà i hem marxat corrent enmig dels crits de burla de molta gent, de massa gent. Ningú ha tingut compassió de mi, estic sola. Ningú m’ajudarà, la societat només sent empatia per la gent bella, ningú no sent compassió per una noia grassoneta i maldestre. Em faig fàstic a mi mateixa, no puc esperar agradar a ningú.

Hem corregut tot el camí i quan hem arribat a casa m’havia calmat el suficient per dir-li al Pau que no passava res, que a un noi li havia caigut una ampolla d’aigua a sobre meu, que havia estat un accident. Intentant aguantar el tipus l’hi he posat dibuixos a la tele i m’he ajagut a la banyera. Després de molts minuts d’aigua caient contínuament a sobre meu m’he desenganxat de la sensació de fàstic. Del que no m’he pogut desempallegar és de la cara del Pau quan ha vist el que m’han fet, allò se m’ha quedat impregnat a l’ànima. No, això no pot continuar així, a ell no. Ell no mereix tenir una germana com jo, no puc permetre que a ell li facin el mateix que a mi.

He pres una determinació diari, a partir de demà no en deixaré passar ni una. Lluitar per mi no val la pena, però pel Pau sí. A ell no, no... Ell no ha fet res...

12 de març de 2020

Tot s’acaba estimat diari, la meva vida te les hores comptades. És molt fort veure les últimes set paraules escrites en un full, com una condemna a mort. Ja he pensat en el suïcidi abans, moltes vegades, masses vegades per tenir catorze anys. Amb tot, aquest cop la meva decisió és irrevocable. No hi ha més remei, no hi ha futur. Sé que ho faré demà al matí quan surti cap a l’escola. Sé com ho faré. Només em falta decidir si cremo aquest diari abans de fer-ho o el deixo per a que algú entengui els meus motius. Segurament el cremaré, no vull que els pares pateixin i llegir-ho els faria sentir culpables.

Potser deixo una carta neutra donant-los les gràcies. Podria posar el motiu del meu tràgic suïcidi, podria posar el nom “d’ella” i assenyalar-la com la culpable, encara m’ho estic pensant. Com pot tenir tanta maldat a dins? De veritat dorm tranquil·la a les nits sabent el que m’està fent? En realitat, si poso el seu nom, hauria de posar el de molts d’altres, els dels còmplices anònims que en uns casos han ajudat a fer-me la vida impossible i en d’altres ho han permès sense moure ni un dit. Pensant-ho bé, si els assenyalo a tots, les famílies ho taparan i m’acusaran a mi. Els pares encara patiran més havent de lluitar per castigar els culpables o el que és pitjor, demostrar la meva innocència. No vull fer-los patir més, no els vull arrastrar als llots on em rebolco diàriament. El pare no ho suportaria i la mare encara menys.

T’explicaré el que ha passat, tant se val, tu estàs tan condemnat com jo, en unes hores deixarem d’existir i el món no ens trobarà a faltar. Suposo que m’ho mereixo, per haver estat tan dèbil, tan figaflor, tan innocent. Algú com jo, que després de tot el que li han fet encara no odia els seus botxins, no pot sobreviure en el món real. Passa diàriament a la natura, i què som nosaltres si no animals enmig d’una selva urbana, on els dèbils cauen i els forts tiren endavant?

Aquest matí m’he encarat amb ella i li he cridat que em deixés en pau davant de tota la classe. Estava disposada a tot, fins i tot a barallar-m’hi. M’hagués fotut una pallissa, però és llesta com un dia sense pa i, amb els antecedents que hi havia ho ha deixat estar. No sense abans dirigir-me aquella mirada d’odi sec i profund.

Per una estona m’he sentit eufòrica, potser era la primera vegada a la vida que em defensava de veritat, potser si era forta me’n podria sortir per mi mateixa. L’esperança irreductible de les meves entranyes lluitava per aflorar a la superfície. Fins que l’han esclafat i rematat quan tornava cap a casa.

Justament avui la mare havia anat a buscar el Pau una estona abans. Encara no sé si la seva presència ho hagués evitat o si encara hagués estat pitjor. Tanmateix, si no hagués estat avui, hagués estat qualsevol altre dia. No hi ha futur, per molt que el busqui, no el trobo. Quan girava la cantonada del meu carrer he vist com una moto parava davant meu. Hi ha baixat ella i aquell home. Era alt i lluïa unes grans cadenes d’or al coll, la seva mirada... Amb una violència inesperada m’ha agafat dels cabells i m’ha arrastrat cap a un portal. De la impressió no he estat capaç ni de cridar. Allà m’ha fotut dos cops de puny a l’estómac, ella l’ha parat just a temps per evitar que em pegués a la cara, la seva ment diabòlica no volia deixar-me marques. En el fons no volia deixar-me opcions, finalment ha aconseguit el que volia.

Sobretot quan aquell home amb alè d’alcohol m’ha dit a cau d’orella les paraules que m’han sentenciat a mort. M’ha posat una navalla al coll i m’ha dit que com tornés a cridar mai més a la seva xicota anirien a per el meu germanet Pau. A partir d’ara hauria de ser submisa i fer tot el que ella m’ordenés. Moriré recordant la cara de satisfacció que ella em va dirigir des del seient de darrere de la moto.

Bé diari, t’haig d’anar dient adeu per sempre, a la teva tinta la substituirà la d’una notícia a peu de pàgina del diari local i algun remordiment suavitzat per tot el que diran de mi. Espero que passi ràpid i que els pares puguin passar pàgina a aquest episodi tan llastimós de la seva vida. Tot ho faig per ells, però sobretot pel Pau, només és un nen... Amb una mica de sort, quan sigui gran només se’n recordarà fugaçment que va tenir... Un moment diari, la mare em crida.

***

Hola diari, no et pots imaginar el que ha passat en les últimes tres hores. La mare m’ha dit que el govern tancarà les escoles durant almenys quinze dies per el virus aquest que fa dies que surt a la tele! Que potser podrien tancar més temps! Quan m’ho ha dit he arrencat a plorar, no ho entens? Era un senyal del destí, m’estava donant una treva per pensar. L’alleugeriment per no haver de sortir de casa en quinze dies m’ha fet fondre’m com un gel al desert, he caigut a terra i no podia para de gemegar i sanglotar. La mare, que no entenia res, m’abraçava amb força i em deia que tot aniria bé.

Llavors ha entrat el pare com una exhalació, et duia a tu a la mà, estimat diari. Tenia la cara blanca i descomposta. S’ha agenollat al nostre costat i m’ha abraçat i petonejat com no ho feia des que era una nena. M’ha demanat perdó i s’ha posat a plorar, el pare plorant! T’ho imagines diari? M’ha jurat que no havia de patir més. Buscarien ajuda, un psicòleg o el que calgués. Si era necessari ens traslladaríem lluny i tornaríem a començar. Mentre enfonsava el seu cap en els meus cabells m’ha dit que jo era el més important a la seva vida, que lluitarien amb mi, que no estava sola. La mare estava completament descol·locada fins que ha anat desgranant les teves fulles.

En les últimes tres hores he sentit coses que mai havia sentit abans, sentiments d’una bellesa infinita. El pare ha anunciat que les properes setmanes treballarà des de casa i que estarà molt pendent de mi. Llavors ha entrat el Pau i al percebre el dramatisme de la situació també s’ha posat a plorar. Ens hem abraçat tots quatre i just en aquest moment he sentit que, potser si marxàvem lluny, ni que fos per un instant, potser i només potser me’n sortiria.

M’heu salvat diari, tu i el virus m’heu salvat.

FI

 

Pensar està infravalorat

Sí, trobo en aquest moment de la història de la humanitat, pensar està infravalorat.

Estarem d’acord que vivim envoltats d’un soroll eixordador, ple d’estímuls constants que omplen cadascun dels minuts del dia en què no estem dormint. Sèries, pel·lícules, notícies i les mil i una coses que hem de fer per mantenir un ritme de vida excessiu i auto-imposat.

I per si això no fos poc, després hi ha el mòbil, la trampa mortal del mòbil. Diuen que el desbloquegem més de 100 vegades al dia i quan aquesta xifra no m’ha semblat gens exagerada m’he espantat. L’utilitzem per a tot, de GPS, de minicadena, d’ordinador, de llanterna, de llibre, de televisió, de banc, de càmera, d’agenda... Fins i tot alguna vegada l’utilitzem de telèfon!

Tanmateix, aquestes aplicacions no deixen de ser eines, el que converteix el telèfon mòbil en una trampa són les xarxes socials i el seu bucle infinit de fotografies, memes, reels i opinions alienes. A la mínima que la nostra híper-ocupada vida ens dona un respir, el primer que fem és desbloquejar el mòbil i començar a consumir la “distracció escombraries” que ens brinden les xarxes. Jo soc el primer de fer-ho, i quan duc una estona mirant gatets adorables, ensurts de desconeguts, discussions i acrobàcies varies ja han passat 20 minuts. Vint minuts preciosos que si acumules tot el que perdem en un dia poden convertir-se ben bé en una hora.

Ja no desocupem la ment ni durant les vacances: hem de viatjar cadascun dels dies per fer-nos fotografies en llocs originals, menjant les viandes més delicioses i exòtiques als millors restaurants del planeta. Però el més important és no oblidar de penjar-ho tot amb uns quants filtres a les xarxes socials i un “pasándolo mal” titulant la foto.

Bé, deixem-‘ho estar, crec que sabeu del que parlo oi? Així doncs, aquest ritme de vida no és fàcil de dur i tard o d’hora és possible que ho haguem de pagar si no hi posem algun remei. Cada dia les consultes de psicòlegs i psiquiatres tracten més ansietats i depressions, no estic dient que siguin causades per les distraccions, però potser sí que podrien ser causades per allò que ens prenen les distraccions, que és temps per a nosaltres mateixos.

El gran remei que ens ofereixen contra aquesta pandèmia és el mindfulness i creieu-me, no tinc res en contra del mindfulness, de fet m’agrada, el considero necessari i el practico de tant en tant en petites dosis que em cauen molt bé. L’únic problema del mindfulness és que sembla que avui en dia sigui l’únic remei viable i aquest missatge ha fet molt de mal. Hi ha gent incapaç de meditar, gent a la que lluny de calmar-li l’ansietat, meditar li’n genera més. No és gens fàcil meditar i això causa frustració davant unes expectatives inflades per mitjans i xarxes.

I pensar? On queda el pensar? Ja no pensem mai! És increïble! Pensar és molt més fàcil que meditar, és gratuït! I si ho féssim més, tot ens aniria una mica millor. Per què no ho fem doncs?

Molts ho negaran, però a la que ens quedem a soles amb nosaltres mateixos sense distraccions ens entra una espècie de pànic íntim, de seguida busquem el mòbil a la butxaca. Si no hi és, busquem una TV o una tauleta, si tampoc hi són comencem a incomodar-nos. Veient que no queda més remei busquem un llibre o algú amb qui parlar, però si no hi ha res col·lapsem i ens veiem obligats a pensar, o el que és el mateix, a parlar amb nosaltres mateixos.

I si ho féssim conscientment? I si hi dediquéssim un temps per decisió pròpia? Hi ha moltes maneres de pensar, avui em centraré en dues:

Parlar amb nosaltres mateixos

Això es pot fer en silenci o parlant en veu alta, jo recomano la segona opció ja que ajuda a evitar les distraccions. Tot i que es pot fer en qualsevol lloc, jo acostumo a fer-ho passejant o assegut enmig de la natura. Quan no puc allunyar-me de la ciutat, ho faig davant del mar.

I de què carai parlo amb mi mateix? Com començar? Doncs el més fàcil és arrencar fent-te una sèrie de preguntes, us deixo alguns exemples però n’hi ha infinits. Us asseguro que si no ens limitem a contestar amb monosíl·labs i desenvolupem les respostes, la conversa ens durà a llocs interessants.

• Com estàs?
• Ara que tens X anys, t’agrada la teva vida?
• Per què dones les gràcies a la vida?
• Quins problemes tens ara mateix? Com els podries solucionar?
• Com creus que va la teva vida en les diferents facetes? (Laboral, amistat, família, hobbies, espiritual...)

Ja per als més avançats podem anar uns passos més enllà i repassar els moments més foscos de la nostra vida: aixecar les catifes, acceptar i perdonar-nos. Al tanto que aquest procés és dolorós.

També és molt interessant filosofar sobre allò que dóna sentit a la nostra existència.

Estic segur que conforme passin les sessions sentireu el poder curatiu de pensar i com fer-ho ens ajudarà a progressar en la nostra vida.

Pensament lliure

Perfecte per a unes vacances o un cap de setmana tranquil. Aquí el que reivindico és el dret a avorrir-se, a badar, a no fer res i permetre que els nostres pensaments flueixin lliurement.

Ens podem estirar al llit, mirar el sostre, el cel, el mar o els núvols. Podem mirar-nos els dits i les mans, palpar-nos, respirar.

El que hem de fer és enviar el cervell al pati, deixar-lo sense pressions que jugui, que circuli per on vulgui i observar on va a parar. En qualsevol moment podríeu descobrir un tresor d’idees ocultes. D’això se’n diu creativitat i quan acabem d’avorrir-nos podem apuntar el que n’haguem tret.

 

Hi ha infinites possibilitats, a mi m’agrada combinar una meditació breu per asserenar el cervell i just després començar a pensar. No hi ha dogmes, no cal fer-ho cada dia ni hi ha un temps mínim necessari. Simplement opino que és bo fer-ho de tant en tant, baixar-nos del tren de la nostra vida i observar-la des de fora.

Posar el focus en la micro-humanitat

La micro-humanitat és un concepte que m’he inventat com a contrast a la macro-humanitat. I què carai és la macro-humanitat? Doncs tot allò que l’ésser humà executa a través dels seus dirigents, és a dir, la majoria de les accions humanes que tenen pes dins el planeta Terra.

Tothom parla de la duresa de la fi de la infància, del moment en què sortim al món des de la bombolla que han mirat de crear els nostres progenitors. Alguns parlen de l’adolescència, quan comencem a rebre les primeres hòsties de la vida i no sabem ni qui som ni què volem fer. És l’època en què la majoria de nosaltres ens creem una cuirassa i anem creant la nostra personalitat mitjançant l’assaig i l’error dia rere dia. Pocs són els que parlen de la joventut, d’aquests joves que es volen menjar el món però necessiten agafar-se a alguna cosa, normalment en forma d’equip de futbol, ideologia política o grup d’amics que es pensen que són únics. Tanmateix, gairebé ningú parla del despertar a la crueltat humana, de la pèrdua d’esperança en la humanitat que alguns experimentem quan som adults. Avui doncs, vull parlar d’aquesta etapa.

Òbviament cada persona pateix una situació diferent i cadascú experimenta les coses quan... i bla bla bla... Deixem enrere el disclaimer i anem per feina. Si la cosa ha anat mitjanament bé, aconsegueixes trobar el teu lloc al món i aconsegueixes estimar i estimar-te, podria ser que fossis capaç treure’t unes quantes capes de la cuirassa que se’t va incrustar a l’ànima quan eres més jove. Si és així, un cop no has d’ocupar el 100% de les teves energies en cuidar de tu mateix, pots començar a focalitzar part de la teva energia en millorar el món. Hi pots dedicar uns quants anys, hi ha herois que hi dediquen la vida de manera molt generosa, són pocs, però existeixen. Hi ha qui fa aportacions més modestes, potser dona diners a una ONG, militants de diferents causes, hi ha qui ajuda en un menjador social, qui fa una estada en algun país subdesenvolupat... N’hi ha d’altres que no en volen ni sentir a parlar de donar res, que donin els rics tu!

Bé, un cop superades aquestes primeres incursions, si l’ego et deixa entreveure més enllà, si has aconseguit no fardar del que dones o del teu voluntariat a les xarxes socials, potser t’ho prens seriosament. Si és així, de seguida te n’adonaràs que no és suficient amb el que fas, que el teu ritme de vida continua sent massa elevat, que encara que saps que el planeta se’n va a la merda, continues comprant la carn en safates de plàstic quan ho necessites i anant en cotxe a tot arreu. Et consoles pensant que ho fas menys que el veí, recicles i mires d’ajudar sempre que pots, això és bo pel planeta. Si tots fessin com tu el planeta aniria millor i segurament sigui cert, però la hipocresia ja s’ha inoculat en el teu cos.

T’escudes en la macro-humanitat per seguir actuant així, en la societat, en el sistema. Tot és culpa del sistema i no et falta raó. Els de dalt estan podrits i quan arriba algú que vol canviar les coses, acaba venent-se al sistema o el sistema l’esclafa. El sistema no te pietat amb els dissidents. A les campanyes polítiques no deixaràs de sentir paraules com sostenibilitat, ecologia, igualtat... Votaràs, encara que només sigui per a que no surti el dolent. Però no t’equivoquis, a la que el sistema noti una mica de ferum d’algú o d’alguns que volen canviar les coses de manera més accelerada del que creuen convenient, l’esclafaran. El sistema només canviarà quan no hi hagi més remei.

Pensaràs que això només passa en el teu país i t’agafaràs al fet que hi ha països on la macro-humanitat és més justa, però tard o d’hora t’adonaràs que és mentida. La macro-humanitat d’alguns països, amb els seus polítics, milionaris, jutges, periodistes i ciutadans, potser poden ser més justos que en d’altres països, i fins i tot poden recolzar algunes de les causes més justes del planeta. Podria ser un consol parcial. Però toca algun dels privilegis dels que gaudeix i el millor país, el més progressista, no dubtarà en abandonar els recolzaments.

Hi ha alguna gent a la que li arriba el dia on se n’adona de la capa de merda que tot ho impregna. Hi haurà gent precoç que ho farà des de ben jove, però normalment un se n’adona quan te certa edat, per dir una franja, dels 30 als 50 anys. (És clar que hi ha gent que mai arribarà a aquesta conclusió, alguns potser ho sabran però lluitaran de manera conscient i acarnissada per mantenir els seus interessos i d’altres viuran en una ignorància explicant-se a sí mateixos una pel·lícula que doni sentit al sense-sentit de les seves creences).

I de què te n’adones exactament? Doncs principalment que tot està podrit, que impera la corrupció i que els éssers humans com a grup tanquem els ulls cada dia davant d’accions atroces i d’injustícies clamoroses que succeeixen al nostre voltant.

És en aquest moment exacte on has de prendre una decisió important en la teva vida. Deixes que la frustració i la desesperança s’apoderin de tu o agafes un altre camí? El títol d’aquest article és l’altre camí que us vull presentar avui.

La micro-humanitat. La riallada d’un nadó, la conversa sincera amb un amic, la cultura en totes les seves facetes, la il·lusió d’una nena, l’acudit del teu company de feina, els consells dels teus pares, l’amor de la teva parella, una abraçada, el somriure d’un desconegut... Són alguns exemples del que jo considero micro-humanitat. Segurament alguns de vosaltres estareu pensant que tot això ja està molt trillat, però us asseguro que és ben real i tangible cada dia, més que moltes promeses que no es compliran o del que professen la majoria de les religions.

Vaig sentir en un programa de radio una dona que deia que ella ja havia fet el dol per l’extinció de l’espècie humana i em va semblar brillant. Jo he decidit fer alguna cosa similar, estic fent el dol de la macro-humanitat, hi he deixat de creure i sé que no hi ha res a fer. No és una cosa que es pugui fer d’un dia per l’altre, però vaig progressant. Mentre faig el dol intento centrar-me en la micro-humanitat, en la qual sí que hi crec, almenys de moment.

Ara mateix estic fent règim de notícies i què voleu que us digui, em sento molt bé. Això vol dir que hem d’abandonar totes les lluites? De cap manera, jo segueixo tenint inquietuds i ànim de lluita, i el dia que trobo batalles en les quals val la pena lluitar, grans o petites, hi soc present a la meva manera. A vegades cal lluitar tot i saber que no es pot guanyar. No sabria explicar el perquè, potser simplement és per marcar-li la línia a la macro-humanitat, l’ambició d’aquesta última és tant voraç que si no marques línies et destrossa. Lluita, lluita sent conscient de l’escala de grisos de la teva pròpia hipocresia i no oblidis que el més important en aquesta vida tan curta que ens ha tocat viure és la micro-humanitat.

No voldria que confonguéssiu la macro-humanitat amb el mal, el mal està a tot arreu, també a la micro-humanitat. En realitat jo crec que el bé i mal no existeixen, només diferents gradacions, però això ho deixem per un altre dia.

I finalment recorda, la macro-humanitat la formem tots, també jo, i segurament tu.