La cuirassa (escrit el 2013)

Fonèticament potent, el mot cuirassa és un mot inhabitual en la nostra vida. Penso que hauria de ser més popular, ja que gran part dels mals de la humanitat són per culpa de les cuirasses. M’explico, no parlo de les cuirasses que s’utilitzaven a l’Edat Mitjana per protegir el cos durant la batalla, sinó de les que utilitzem tots i cadascun dels humans per protegir el nostre cor i als nostres sentiments.

Quan som petits, els humans som innocents, bons per naturalesa, tenim gran capacitat per estimar i fer-nos estimar. Però arriba un moment a la vida, per a uns és abans i per altres molt més tard, en que alguna cosa ens fa molt de mal, és llavors quan  el nostre interior decideix que cal posar una protecció per no rebre un cop tant fort la següent vegada.

Aquesta cuirassa que envolta el cor no té perquè ser dolenta. En la infància i en l’adolescència diria que és una arma necessària i respectable, ja que en aquesta època som éssers molt vulnerables i necessitem protecció. Som dèbils en el sentit que ens costa moltíssim lluitar contra les nostres inseguretats, el que rebem dels altres ens afecta en extrem i no som capaços de veure les coses sense el filtre de la inseguretat.

Ara bé, ja estem arribant a la part més important de la nostra relació amb la cuirassa. Arriba un moment a la vida, quan ja som adults, dels vint als trenta anys, en que hem de començar a retirar lentament aquesta cuirassa. I aquí és on hi ha el gran problema de la societat actual. Molts no es treuen la cuirassa, uns perquè no són capaços d’acceptar que la porten posada, i d’altres perquè simplement no se la volen treure, no volen córrer riscos, no volen patir. I potser és cert que els estalvia algun disgust, el que no saben és que si be la cuirassa protegeix, no deixa sortir els sentiments. Si no podem expressar els nostres sentiments, no som nosaltres mateixos, ens estem morint poc a poc, deixem passar la vida i les grans oportunitats d’estimar que cada dia ens envolten.

Un s’ha d’adonar quant abans millor que, quan et fas gran, tens altres elements de defensa, com el domini del pensament, la coneixença d’un mateix, la humilitat i l’acceptació de les teves pròpies limitacions. Has de lluitar amb totes les teves forces per vèncer les pròpies inseguretats. Fixem-nos si n’és d’important vèncer i poder treure’s la cuirassa, que estàs guanyant un val per pujar al tren que et conduirà per la vida amb llibertat. Si enlloc de servei militar obligatori, hi hagués un curs de sis mesos de “traiem-nos la cuirassa” obligatori, no farien falta gran part dels exèrcits, ja que la gent tindria molta més capacitat d’estimar. No parlo únicament d’estimar la pròpia família i amics, sinó d’estimar la resta dels ésser humans, d’estimar el món en el que vivim. Hi ha una frase que per a mi és un lema de vida: “El que li fas als altres, t’ho fas a tu mateix”. El dia que entens aquesta frase, l’amor comença a vèncer tots els odis.

A excepció de casos especials, que sent set mil milions de persones el món segur que n’hi haurà, si pensem en gent racista, en homòfobs, en gent que es creu superior als altres pel simple fet d’haver nascut en un lloc diferent a ells... Gairebé tots porten la cuirassa posada. Com dèiem abans, molts d’ells, degut als cops de la vida que han rebut des de petits, porten tan enganxada al cor la cuirassa que és complicadíssim de treure-la, s’han convençut a ells mateixos que forma part d’ells. Per això trobo que és tan important que parlem de les cuirasses, perquè en prenguem consciència a nivell global.

Quan estimem el món amb humilitat i sense esperar res a canvi, és quan el món ens torna l’amor. Començar a ser feliç comença per un fet tan simple o tan complex com és treure’s la cuirassa.