Posar el focus en la micro-humanitat

La micro-humanitat és un concepte que m’he inventat com a contrast a la macro-humanitat. I què carai és la macro-humanitat? Doncs tot allò que l’ésser humà executa a través dels seus dirigents, és a dir, la majoria de les accions humanes que tenen pes dins el planeta Terra.

Tothom parla de la duresa de la fi de la infància, del moment en què sortim al món des de la bombolla que han mirat de crear els nostres progenitors. Alguns parlen de l’adolescència, quan comencem a rebre les primeres hòsties de la vida i no sabem ni qui som ni què volem fer. És l’època en què la majoria de nosaltres ens creem una cuirassa i anem creant la nostra personalitat mitjançant l’assaig i l’error dia rere dia. Pocs són els que parlen de la joventut, d’aquests joves que es volen menjar el món però necessiten agafar-se a alguna cosa, normalment en forma d’equip de futbol, ideologia política o grup d’amics que es pensen que són únics. Tanmateix, gairebé ningú parla del despertar a la crueltat humana, de la pèrdua d’esperança en la humanitat que alguns experimentem quan som adults. Avui doncs, vull parlar d’aquesta etapa.

Òbviament cada persona pateix una situació diferent i cadascú experimenta les coses quan... i bla bla bla... Deixem enrere el disclaimer i anem per feina. Si la cosa ha anat mitjanament bé, aconsegueixes trobar el teu lloc al món i aconsegueixes estimar i estimar-te, podria ser que fossis capaç treure’t unes quantes capes de la cuirassa que se’t va incrustar a l’ànima quan eres més jove. Si és així, un cop no has d’ocupar el 100% de les teves energies en cuidar de tu mateix, pots començar a focalitzar part de la teva energia en millorar el món. Hi pots dedicar uns quants anys, hi ha herois que hi dediquen la vida de manera molt generosa, són pocs, però existeixen. Hi ha qui fa aportacions més modestes, potser dona diners a una ONG, militants de diferents causes, hi ha qui ajuda en un menjador social, qui fa una estada en algun país subdesenvolupat... N’hi ha d’altres que no en volen ni sentir a parlar de donar res, que donin els rics tu!

Bé, un cop superades aquestes primeres incursions, si l’ego et deixa entreveure més enllà, si has aconseguit no fardar del que dones o del teu voluntariat a les xarxes socials, potser t’ho prens seriosament. Si és així, de seguida te n’adonaràs que no és suficient amb el que fas, que el teu ritme de vida continua sent massa elevat, que encara que saps que el planeta se’n va a la merda, continues comprant la carn en safates de plàstic quan ho necessites i anant en cotxe a tot arreu. Et consoles pensant que ho fas menys que el veí, recicles i mires d’ajudar sempre que pots, això és bo pel planeta. Si tots fessin com tu el planeta aniria millor i segurament sigui cert, però la hipocresia ja s’ha inoculat en el teu cos.

T’escudes en la macro-humanitat per seguir actuant així, en la societat, en el sistema. Tot és culpa del sistema i no et falta raó. Els de dalt estan podrits i quan arriba algú que vol canviar les coses, acaba venent-se al sistema o el sistema l’esclafa. El sistema no te pietat amb els dissidents. A les campanyes polítiques no deixaràs de sentir paraules com sostenibilitat, ecologia, igualtat... Votaràs, encara que només sigui per a que no surti el dolent. Però no t’equivoquis, a la que el sistema noti una mica de ferum d’algú o d’alguns que volen canviar les coses de manera més accelerada del que creuen convenient, l’esclafaran. El sistema només canviarà quan no hi hagi més remei.

Pensaràs que això només passa en el teu país i t’agafaràs al fet que hi ha països on la macro-humanitat és més justa, però tard o d’hora t’adonaràs que és mentida. La macro-humanitat d’alguns països, amb els seus polítics, milionaris, jutges, periodistes i ciutadans, potser poden ser més justos que en d’altres països, i fins i tot poden recolzar algunes de les causes més justes del planeta. Podria ser un consol parcial. Però toca algun dels privilegis dels que gaudeix i el millor país, el més progressista, no dubtarà en abandonar els recolzaments.

Hi ha alguna gent a la que li arriba el dia on se n’adona de la capa de merda que tot ho impregna. Hi haurà gent precoç que ho farà des de ben jove, però normalment un se n’adona quan te certa edat, per dir una franja, dels 30 als 50 anys. (És clar que hi ha gent que mai arribarà a aquesta conclusió, alguns potser ho sabran però lluitaran de manera conscient i acarnissada per mantenir els seus interessos i d’altres viuran en una ignorància explicant-se a sí mateixos una pel·lícula que doni sentit al sense-sentit de les seves creences).

I de què te n’adones exactament? Doncs principalment que tot està podrit, que impera la corrupció i que els éssers humans com a grup tanquem els ulls cada dia davant d’accions atroces i d’injustícies clamoroses que succeeixen al nostre voltant.

És en aquest moment exacte on has de prendre una decisió important en la teva vida. Deixes que la frustració i la desesperança s’apoderin de tu o agafes un altre camí? El títol d’aquest article és l’altre camí que us vull presentar avui.

La micro-humanitat. La riallada d’un nadó, la conversa sincera amb un amic, la cultura en totes les seves facetes, la il·lusió d’una nena, l’acudit del teu company de feina, els consells dels teus pares, l’amor de la teva parella, una abraçada, el somriure d’un desconegut... Són alguns exemples del que jo considero micro-humanitat. Segurament alguns de vosaltres estareu pensant que tot això ja està molt trillat, però us asseguro que és ben real i tangible cada dia, més que moltes promeses que no es compliran o del que professen la majoria de les religions.

Vaig sentir en un programa de radio una dona que deia que ella ja havia fet el dol per l’extinció de l’espècie humana i em va semblar brillant. Jo he decidit fer alguna cosa similar, estic fent el dol de la macro-humanitat, hi he deixat de creure i sé que no hi ha res a fer. No és una cosa que es pugui fer d’un dia per l’altre, però vaig progressant. Mentre faig el dol intento centrar-me en la micro-humanitat, en la qual sí que hi crec, almenys de moment.

Ara mateix estic fent règim de notícies i què voleu que us digui, em sento molt bé. Això vol dir que hem d’abandonar totes les lluites? De cap manera, jo segueixo tenint inquietuds i ànim de lluita, i el dia que trobo batalles en les quals val la pena lluitar, grans o petites, hi soc present a la meva manera. A vegades cal lluitar tot i saber que no es pot guanyar. No sabria explicar el perquè, potser simplement és per marcar-li la línia a la macro-humanitat, l’ambició d’aquesta última és tant voraç que si no marques línies et destrossa. Lluita, lluita sent conscient de l’escala de grisos de la teva pròpia hipocresia i no oblidis que el més important en aquesta vida tan curta que ens ha tocat viure és la micro-humanitat.

No voldria que confonguéssiu la macro-humanitat amb el mal, el mal està a tot arreu, també a la micro-humanitat. En realitat jo crec que el bé i mal no existeixen, només diferents gradacions, però això ho deixem per un altre dia.

I finalment recorda, la macro-humanitat la formem tots, també jo, i segurament tu.