RELAT: "Inferns anònims"

 

7 de gener de 2020

Estimat diari, m’alegro que hagis anat a parar a les meves mans, ets un dels regals que els Reis em van deixar ahir a la nit. Així d’entrada t’haig de dir que em sento una mica ridícula escrivint. La mare diu que m’ajudaràs a desfogar-me, però hi ha coses que ara mateix no m’atreveixo a deixar plasmades en els teus fulls. Per què? Perquè només de pensar-les sento un dolor molt profund a la boca de l’estómac. És com si al confessar-te algunes facetes de la teva vida, aquestes sortissin a la llum, com si mentre les guardés a dins deixessin d’existir.

Perdona’m diari, abans de martellejar-te amb el meu dolor em voldria presentar. Em dic Marta, tinc catorze anys i curso segon d’ESO a l’institut del costat de casa. Visc amb els meus pares i el Pau, el meu germà petit de sis anys. M’agrada molt llegir, sobretot novel·les de fantasia i d’amor. També considero que dibuixo molt bé. Quan no em veu ningú, m’encanta dibuixar fades i princeses amb vestits espectaculars, no vull que pensin que segueixo sent una nena.

Demà tornem a classe i tinc molta por. La meva mare anirà a parlar amb el director i no sé quines conseqüències pot tenir això. El meu cor té una lleugera esperança que les coses millorin, tanmateix, no veig com ho podrien fer, “ella” mai em tractarà bé.

Fa una setmana vaig tenir un atac d’ansietat. Era el dos de gener i un cop oblidades les celebracions, l’inexorable avenç del temps em va recordar que aquella treva de les vacances de Nadal s’acabava i que aviat hauria de tornar a l’institut. Aquella nit no vaig poder dormir i em vaig llevar amb nàusees. La seqüència va anar d’aquesta manera: encara era negra nit quan em vaig estirar al sofà tapada amb una manta que també em cobria el cap. Allà vaig començar a plorar, fins aquí cap novetat, encara em sorprenc que em quedin llàgrimes. El que em va alertar va ser una tremolor que mai abans havia sentit, quan vaig començar a sentir les dificultats per respirar em vaig espantar molt, durant uns instants vaig pensar que moriria... Aquesta propera frase s’està resistint a escriure’s, però per a que serveix un diari si no hi puc abocar tota la veritat? Quan vaig pensar que moriria vaig sentir que potser era el millor que podia passar, et diria que aquest pensament fins i tot em va calmar una mica. Va ser llavors quan van aparèixer els pares.

Em vaig veure obligada a explicar-los el que passava, feia massa temps que ho guardava a dins, feia massa temps que aquesta foscor amenaçava amb engolir-me. Em vaig deixar anar plorant a llàgrima viva. Els ho vaig explicar tot, obviant o edulcorant les escenes més humiliants.

La cara del pare se’m va quedar gravada a foc. Era una cara de decepció. Mentre els ho explicava, m’anava preguntant: I perquè no li fots una hòstia? I tu et vas deixar fer això? Estic segura que per dins anava maleint-me per estar-los arruïnant les seves esperades vacances de Nadal.

La mare ho va encarar diferent, de seguida em va abraçar i em va inundar amb petons, abraçades i carícies. Podia sentir com el meu dolor travessava les nostres pells i el seu cos n’absorbia una part. Podia sentir com m’alliberava d’un gran pes, en una espècie d’osmosi inversa de dolor. Va prometre que allò acabaria, em va jurar que no em deixaria sola i que no havia de patir més. En definitiva, va fer el que havia de fer.

Bé diari, abans de marxar et volia dir que soc lletja i estic grassa. Abans que tot això passés, em passava hores al mirall mirant de suavitzar la meva imatge amb maquillatge i emprovant-me roba que no m’avergonyís. Ara ja no faig res d’això, ja no em pinto i vesteixo roba ampla. El que vull és passar desapercebuda, el que voldria es poder viure en pau. M’és igual estar sola, jo sé que moriré sola. Si ni tan sols pogués assaborir per sempre més aquesta solitud i alliberar-me de la resta del món!

Em crida la mare per anar a dinar, m’has ajudat molt diari, seguirem parlant.

14 de febrer de 2020

Hola diari, perdona que hagi trigat tant en tornar a escriure. Alguna vegada he pensat en fer-ho, però em fa mandra i por deixar la realitat per escrit. En el moment en què ho escric sento com m’exposo. Per una banda crec que em va bé fer-ho, per l’altra, saber que algú podria llegir-ho em fa sentir com estar dempeus en una barana d’un gratacels en un dia ventós.

Avui és divendres i els divendres són com oasis en la meva vida. Saber que tinc 72 hores per endavant on no haig d’estar alerta, em provoca un plaer indescriptible. A casa no haig de fingir ser ningú altre, no haig d’aparentar una fortalesa fictícia. Anava a dir que a casa puc ser jo mateixa, però en realitat no és cert. Si fos jo mateixa em passaria el dia veient pel·lícules de Disney i comèdies romàntiques ensucrades, per després dibuixar als seus protagonistes entre flors, estrelles i cors. Amb la mare i el Pau ho fem de tant en tant, amb ells sí que em deixo anar una mica abans que el pare torni de treballar. Quan està ell és diferent, no tinc ganes de sentir-li dir comentaris a la mare; estàs malcriant a aquesta nena, no és bo estar tot el dia mirant aquestes coses, ha de sortir amb les amigues... Amigues? Jo no en tinc cap d’amiga. La única que podria ser-ho és la Núria, si és que es pot anomenar amiga a l’única de tota la classe que és una mica amable amb mi. Mai he conegut a ningú tan valent i tant bo com ella, és capaç d’enfrontar-se a la resta de la classe per tal de poder ser amable amb mi quan ens trobem.

Ara estic millor, quan la mare va anar a parlar amb el director, aquest va activar el protocol de bullying del qual disposava l’escola. Em va entrevistar un psicòleg i van fer unes quantes xerrades a la classe. Fins i tot van fer que “ella” (no vull tacar-te escrivint el seu nom) prometés que no tornaria a molestar-me. En realitat això no va fer que tornés a tenir la meva vida anterior, tothom (excepte la Núria) va seguir sense parlar-me i encara ara noto els somriures sota el nas i les petites burles dels companys. Amb tot, ja no rebo les agressions ni les humiliacions que m’havien dut a la vora de l’abisme.

El que em preocupa una mica és que últimament estic tornant a percebre petits gestos que em fan pensar que en poc temps tornarem a estar com abans. Aigua i guix a la meva cadira, trossos de xoriço a la meva motxilla, petites empentes, mirades d’odi i menyspreu són alguns dels exemples que se m’ocorren.

Avui mateix, dia de Sant Valentí, ha aparegut al meu calaix una nota “d’amor”, era un dibuix d’una caca amb ulls que em deia que m’estimava i que si volia passar amb ella el cap de setmana en un abocador.

En fi estimat diari, tot sigui això, confio que si la cosa va a més, el protocol tornarà a actuar. Aquesta nit el pare se’n va a sopar amb gent de la seva empresa. La mare, el Pau i jo soparem pizza i veurem una pel·lícula. Tant de bo pogués retenir aquesta nit i viure-hi per sempre més.

8 de març de 2020

Hola diari, avui m’ho he passat genial! Hem estat amb els pares i uns amics seus al Montseny. Feia molt de temps que no anàvem a la muntanya i sortir de la ciutat m’ha fet veure que hi ha un món més enllà. Un món ple de bellesa i llibertat, on la crueltat dels carrers del meu barri hi queda molt lluny. Hem dinat en un restaurant i quan hem acabat, el Sergi, el fill dels amics dels pares, m’ha dit si volia anar una estona a fora.

Al principi he dubtat, el Sergi te la meva edat i, tot i que sembla bon noi, no he pogut evitar dubtar de les seves intencions. De veritat volia estar amb mi a soles? Durant tot el matí jo m’havia limitat a contestar monosíl·labs quan algú em parlava. La qüestió és que vaig acceptar i quan vam estar fora em va tractar tant bé estimat diari! Em va costar començar a parlar, però ho vaig acabar fent gràcies a la seva paciència i tendresa. M’encanta el Sergi, crec que m’he enamorat d’ell! Sé que dec semblar ridícula, m’enamoro de l’únic noi que ha volgut parlar amb mi en els últims set mesos. Però no puc negar el que sento, voldria veure’l cada dia si pogués. En quant acabi amb tu el dibuixaré, potser fins i tot ens dibuixo als dos agafats de la mà!

Quan tornàvem amb el cotxe els pares estaven molt contents i m’han felicitat per haver estat amb el Sergi. Tot i que miraven de dissimular-ho, es veia d’una hora lluny que estaven alleugerits per haver donat aquesta petita senyal d’estar viva.

Des que els vaig explicar el meu problema al gener, la mare ha canviat. S’ha aprimat molt i puc sentir el seu dolor cada vegada que em mira, noto el seu patiment cada tarda quan em pregunta com ha anat l’institut, si estic bé, si algú m’ha molestat.

Jo sempre li contesto que no, que tot va bé. Però la qüestió és que sí que em tornen a molestar, cada dia. Hem tornat gairebé a la “normalitat” i ningú no fa res per evitar-ho. Vaig decidir no tornar a dir res el dia que el professor de ciències naturals, que estava al cas del tema del bullying i del protocol, no va fer res quan la Noemí em va fotre una sonora colleja enmig de la classe. Ho va fer després d’estirar-me la cua diverses vegades amb el rerefons de les riallades “d’ella” i de la resta de companys. El professor ho va veure, n’estic completament segura, però va preferir deixar-ho córrer. Una estona més tard, quan me’l vaig trobar pel passadís, va desviar la mirada per tal de no mirar-me, vaig notar el sentiment de culpabilitat i la impotència en les seves espatlles. En aquell moment em vaig adonar que el meu, era un problema incòmode. Un aspersor de dolor que salpicava a tots els que m’envoltaven, als professors i a la mare. També al pare, que tot i que es va desentendre des del primer moment, de seguida vaig saber que ho feia perquè no podia suportar el dolor de veure’m en aquesta situació.

Fins als dotze anys, el meu pare i jo érem inseparables, trobo a faltar aquella època. Jo era la seva petita princesa i el tenia idealitzat. Amb ell al meu costat, mai no em podria passar res dolent. Quan em vaig fer més gran la cosa es va anar refredant poc a poc. Ja no seia tant a la seva falda, ja no em duia tant amb ell, ja no ens agafàvem de la mà pel carrer. Sense adonar-me’n, la meva infància s’havia endut amb ella la complicitat amb el meu pare. El meu problema ens va acabar de separar.

Estic fotuda diari, torno a estar com abans, però potser ja no m’afecta tant. M’estic acostumant a que em tractin com una merda. De fet m’ho mereixo, algú que no és capaç de defensar-se és una merda. Aguantaré com sigui fins a l’estiu, queden quatre mesos. No permetré que la mare i el pare pateixin per mi. És el meu problema i me’l menjaré jo soleta, aquest serà el meu petit acte d’amor cap a ells.

10 de març de 2020

T’haig de dir que això d’escriure m’està caient bé. Quan vomito paraules i dibuixos en les teves precioses pàgines, tot el que em mossega les entranyes s’esmorteeix. És com si posés les coses en perspectiva. Me n’adono de la pena que em faig a mi mateixa. Des que t’explico el meu dolor penso molt en el passat, quan era una nena feliç, abans que tot comencés.

I és que hi ha un moment on va començar tot. No et mentiré estimat diari, mai he estat una noia popular, sempre he estat una mica apartada de tot i de tothom. Em definiria com una noia transparent, tímida i introvertida. Però almenys aquella era jo, la vertadera Marta.

Ja el curs passat vaig començar a detectar una tendència, havíem deixat de ser nens i molts dels companys, però sobretot les companyes de classe van canviar durant aquell estiu. Tanmateix, va ser a l’inici d’aquest curs, on el canvi ja era més evident. Els temes de conversa havien canviat i ara parlaven de maquillatge i de nois. Jo no les podia seguir, jo seguia sent una nena. Va ser en aquest context que un fet ho va canviar tot. 

Amb la perspectiva dels mesos sé que jo no vaig fer res, simplement vaig estar en el lloc equivocat en el moment equivocat. Estàvem a l’autocar que ens duia d’excursió, com sempre jo em seia sola a la meitat de l’autocar. Mirava el paisatge amb enyorança mentre del darrere m’arribava xivarri. De sobte, en Marc es va asseure al meu costat, em va fer aixecar i em va clavar un petó als llavis enmig de la cridòria de l’autocar. Potser va ser el meu somriure el que em va condemnar, ja que quan vaig mirar en la direcció en que estava “ella” vaig veure la seva mirada d’odi descarnat. Des d’aquell moment no em va donar treva i es va dedicar a fer-me la vida impossible. Atacs directes a classe i als passadissos, atacs a les xarxes socials (les quals vaig desactivar amb rapidesa), va procurar que ningú se m’acostés, la pobreta Núria va pagar les conseqüències de seguir sent amable amb mi, per sort ella és forta i es fa respectar.

Perquè ho va fer? És una pregunta que m’he fet centenars de vegades. Ella ho te tot. És la noia més guapa de la classe amb diferència, porta tots els nois de bòlit, és alta, esvelta i forta. L’única raó que se m’acudeix és que se sentís humiliada pel Marc aquell matí a l’autocar. Però aquell odi sostingut en el temps... En fi, ningú em parla, així que mai sabré què va passar realment.

Tant de bo pogués tornar enrere i no haver anat mai a aquella excursió, de fet no aniria ni a aquella ni a cap altre mai més. Si tornés enrere encara em faria més transparent, fins a tal punt que mai més ningú em pogués veure, potser així hagués pogut viure en pau amb mi mateixa. Sola, amb els pares i el Pau, sense ningú més.

11 de març de 2020

Tot és una merda, no puc més. Avui el Pau ha vist com tota l’escola es burlava de mi. Ha estat molt humiliant, a la sortida de l’escola, davant de tothom. Estava buscant el Pau i quan me n’he adonat, algú m’havia llençat un vas ple d’orina a sobre. S’ho han fet venir bé perquè enmig de l’enrenou no hagi pogut veure qui ha estat. Quan he tocat el líquid he començat a sentir l’olor. Era fastigós, però jo només podia sentir les rialles difuminades que anaven arribant a les meves orelles mentre les llàgrimes em brollaven dels ulls. En aquest moment ha estat quan he vist el Pau, mai oblidaré la seva cara, el pobre no sabia com reaccionar, és tan petit, tan innocent... L’he agafat de la mà i hem marxat corrent enmig dels crits de burla de molta gent, de massa gent. Ningú ha tingut compassió de mi, estic sola. Ningú m’ajudarà, la societat només sent empatia per la gent bella, ningú no sent compassió per una noia grassoneta i maldestre. Em faig fàstic a mi mateixa, no puc esperar agradar a ningú.

Hem corregut tot el camí i quan hem arribat a casa m’havia calmat el suficient per dir-li al Pau que no passava res, que a un noi li havia caigut una ampolla d’aigua a sobre meu, que havia estat un accident. Intentant aguantar el tipus l’hi he posat dibuixos a la tele i m’he ajagut a la banyera. Després de molts minuts d’aigua caient contínuament a sobre meu m’he desenganxat de la sensació de fàstic. Del que no m’he pogut desempallegar és de la cara del Pau quan ha vist el que m’han fet, allò se m’ha quedat impregnat a l’ànima. No, això no pot continuar així, a ell no. Ell no mereix tenir una germana com jo, no puc permetre que a ell li facin el mateix que a mi.

He pres una determinació diari, a partir de demà no en deixaré passar ni una. Lluitar per mi no val la pena, però pel Pau sí. A ell no, no... Ell no ha fet res...

12 de març de 2020

Tot s’acaba estimat diari, la meva vida te les hores comptades. És molt fort veure les últimes set paraules escrites en un full, com una condemna a mort. Ja he pensat en el suïcidi abans, moltes vegades, masses vegades per tenir catorze anys. Amb tot, aquest cop la meva decisió és irrevocable. No hi ha més remei, no hi ha futur. Sé que ho faré demà al matí quan surti cap a l’escola. Sé com ho faré. Només em falta decidir si cremo aquest diari abans de fer-ho o el deixo per a que algú entengui els meus motius. Segurament el cremaré, no vull que els pares pateixin i llegir-ho els faria sentir culpables.

Potser deixo una carta neutra donant-los les gràcies. Podria posar el motiu del meu tràgic suïcidi, podria posar el nom “d’ella” i assenyalar-la com la culpable, encara m’ho estic pensant. Com pot tenir tanta maldat a dins? De veritat dorm tranquil·la a les nits sabent el que m’està fent? En realitat, si poso el seu nom, hauria de posar el de molts d’altres, els dels còmplices anònims que en uns casos han ajudat a fer-me la vida impossible i en d’altres ho han permès sense moure ni un dit. Pensant-ho bé, si els assenyalo a tots, les famílies ho taparan i m’acusaran a mi. Els pares encara patiran més havent de lluitar per castigar els culpables o el que és pitjor, demostrar la meva innocència. No vull fer-los patir més, no els vull arrastrar als llots on em rebolco diàriament. El pare no ho suportaria i la mare encara menys.

T’explicaré el que ha passat, tant se val, tu estàs tan condemnat com jo, en unes hores deixarem d’existir i el món no ens trobarà a faltar. Suposo que m’ho mereixo, per haver estat tan dèbil, tan figaflor, tan innocent. Algú com jo, que després de tot el que li han fet encara no odia els seus botxins, no pot sobreviure en el món real. Passa diàriament a la natura, i què som nosaltres si no animals enmig d’una selva urbana, on els dèbils cauen i els forts tiren endavant?

Aquest matí m’he encarat amb ella i li he cridat que em deixés en pau davant de tota la classe. Estava disposada a tot, fins i tot a barallar-m’hi. M’hagués fotut una pallissa, però és llesta com un dia sense pa i, amb els antecedents que hi havia ho ha deixat estar. No sense abans dirigir-me aquella mirada d’odi sec i profund.

Per una estona m’he sentit eufòrica, potser era la primera vegada a la vida que em defensava de veritat, potser si era forta me’n podria sortir per mi mateixa. L’esperança irreductible de les meves entranyes lluitava per aflorar a la superfície. Fins que l’han esclafat i rematat quan tornava cap a casa.

Justament avui la mare havia anat a buscar el Pau una estona abans. Encara no sé si la seva presència ho hagués evitat o si encara hagués estat pitjor. Tanmateix, si no hagués estat avui, hagués estat qualsevol altre dia. No hi ha futur, per molt que el busqui, no el trobo. Quan girava la cantonada del meu carrer he vist com una moto parava davant meu. Hi ha baixat ella i aquell home. Era alt i lluïa unes grans cadenes d’or al coll, la seva mirada... Amb una violència inesperada m’ha agafat dels cabells i m’ha arrastrat cap a un portal. De la impressió no he estat capaç ni de cridar. Allà m’ha fotut dos cops de puny a l’estómac, ella l’ha parat just a temps per evitar que em pegués a la cara, la seva ment diabòlica no volia deixar-me marques. En el fons no volia deixar-me opcions, finalment ha aconseguit el que volia.

Sobretot quan aquell home amb alè d’alcohol m’ha dit a cau d’orella les paraules que m’han sentenciat a mort. M’ha posat una navalla al coll i m’ha dit que com tornés a cridar mai més a la seva xicota anirien a per el meu germanet Pau. A partir d’ara hauria de ser submisa i fer tot el que ella m’ordenés. Moriré recordant la cara de satisfacció que ella em va dirigir des del seient de darrere de la moto.

Bé diari, t’haig d’anar dient adeu per sempre, a la teva tinta la substituirà la d’una notícia a peu de pàgina del diari local i algun remordiment suavitzat per tot el que diran de mi. Espero que passi ràpid i que els pares puguin passar pàgina a aquest episodi tan llastimós de la seva vida. Tot ho faig per ells, però sobretot pel Pau, només és un nen... Amb una mica de sort, quan sigui gran només se’n recordarà fugaçment que va tenir... Un moment diari, la mare em crida.

***

Hola diari, no et pots imaginar el que ha passat en les últimes tres hores. La mare m’ha dit que el govern tancarà les escoles durant almenys quinze dies per el virus aquest que fa dies que surt a la tele! Que potser podrien tancar més temps! Quan m’ho ha dit he arrencat a plorar, no ho entens? Era un senyal del destí, m’estava donant una treva per pensar. L’alleugeriment per no haver de sortir de casa en quinze dies m’ha fet fondre’m com un gel al desert, he caigut a terra i no podia para de gemegar i sanglotar. La mare, que no entenia res, m’abraçava amb força i em deia que tot aniria bé.

Llavors ha entrat el pare com una exhalació, et duia a tu a la mà, estimat diari. Tenia la cara blanca i descomposta. S’ha agenollat al nostre costat i m’ha abraçat i petonejat com no ho feia des que era una nena. M’ha demanat perdó i s’ha posat a plorar, el pare plorant! T’ho imagines diari? M’ha jurat que no havia de patir més. Buscarien ajuda, un psicòleg o el que calgués. Si era necessari ens traslladaríem lluny i tornaríem a començar. Mentre enfonsava el seu cap en els meus cabells m’ha dit que jo era el més important a la seva vida, que lluitarien amb mi, que no estava sola. La mare estava completament descol·locada fins que ha anat desgranant les teves fulles.

En les últimes tres hores he sentit coses que mai havia sentit abans, sentiments d’una bellesa infinita. El pare ha anunciat que les properes setmanes treballarà des de casa i que estarà molt pendent de mi. Llavors ha entrat el Pau i al percebre el dramatisme de la situació també s’ha posat a plorar. Ens hem abraçat tots quatre i just en aquest moment he sentit que, potser si marxàvem lluny, ni que fos per un instant, potser i només potser me’n sortiria.

M’heu salvat diari, tu i el virus m’heu salvat.

FI