Tot va bé, però...

 

Tot va bé, però... Però sentim aquesta insatisfacció crònica que només és capaç de sentir l’ésser humà. Una mena de frustració indomable que s’apodera de nosaltres la major part del temps. Una ansietat que ens recorre per dins fins i tot en els bons moments de la nostra vida. Som així, sempre buscant desesperadament instants d’aquella felicitat abstracta que ens dispari la dopamina al nostre torrent sanguini. Al final només es tracta d’això? En quelcom químic? M’agradaria pensar que no, però tinc els meus dubtes.

Tot i que potser algun adolescent una mica més sensible del compte pot sentir-se identificat amb aquests sentiments, considero que és una sensació que es té més en la maduresa, quan ja has viscut una mica. La infància és l’època de la llum, on es viu amb majúscules, descobrint el món a cada petita passa. A l’adolescència comencem a sentir amb més matisos, la tristesa, l’angoixa, el desamor i la por. Tot i així, en aquell moment són uns sentiments que semblen tenir una solució fàcil: «quan el meu amor sigui correspost, quan aconsegueixi alliberar-me de les meves inseguretats...» I així, a base d’hòsties i descobriments, anem arribant a la maduresa, on cadascú arriba com arriba, però on per a la majoria de nosaltres ja s’ha esborrat la màgia, on el realisme s’imposa i som conscients que les coses que ens sorprenien ja no ho fan, on «ja no ens passa», com diu la gran cançó dels Amics de les Arts.

No us ha passat? No heu tingut mai la sensació que tot va bé, molt bé! Però tot i així no podeu gaudir del present? No heu provat mai de mastegar-lo i als pocs minuts heu detectat que tornava a escapar-se de les vostres mans? No us heu trobat mai de vacances i de sobte trobar-vos pensant en la tornada a la feina o en les excursions de tardor? No us ha assaltat mai la convicció que els vostres fills creixen massa ràpid i se us ha inoculat una angoixa contradictòria de voler parar el temps però alhora que passi ràpid?

Anem amb el disclaimer habitual: parlar de l’ésser humà com a un únic concepte és impossible, per suposat que hi haurà milers de milions de diferències i maneres d’encarar l’estat vital i bla bla bla. Hi haurà gent molt creient que s’aferrarà a la fe quan ja no tingui llocs on agafar-se, potser hi haurà gent més materialista que tot ho omplirà comprant, segurament fins i tot hi haurà algun monjo puntual en alguna penya de l’Himàlaia que hagi assolit el Nirvana i que hagi pogut fugir d’aquesta insatisfacció crònica que recorre el nostre cos en forma d’ansietat quan menys ens ho esperem.

Ja fa molts anys que els filòsofs ens parlen d’aquesta sensació, dos dels que ho defineixen molt bé són Schopenhauer i Nietzsche, que ens parlen de tot allò que volem aconseguir i que mai no acabem de fer-ho completament, de la frustració i del patiment que això provoca, de la manca de sentit de la vida un cop les religions han passat a un segon pla. Parlant de religions, potser el Budisme, tant en boga a Occident en els últims anys, és qui ha posat més el dit a la nafra en aquest punt concret.

Cada filòsof ens ofereix les seves solucions. Ja sigui acceptar i minimitzar el sofriment mitjançant la reducció dels desitjos, l'art i la compassió o bé afrontar el nihilisme creant els nostres propis valors i significats, vivint amb passió i assumint la responsabilitat personal.

És apassionant llegir gent que és capaç d’identificar tan bé el que un sent de tant en tant, i em fascina les solucions que proposen filòsofs i religions, fins i tot psicòlegs, coaches i podcasters.

Tanmateix, en aquesta societat actual en la que ens ha tocat viure, soc del parer que no hi ha una solució única ni duradora, només podem aspirar a acceptar-ho i minimitzar-ho.

Es dona la paradoxa que no fa tan de temps, la vida potser tenia molt més de sentit per a la majoria dels éssers humans. Quan costava trobar menjar per sobreviure, quan els perills als que ens havíem d’enfrontar eren molt més nombrosos... El sentit llavors era «sobreviure», a seques, i això feia que aquells éssers humans —que sense dubtar-ho ni un instant s’haguessin intercanviat tots per nosaltres— potser no sentissin aquest buit interior que sentim avui en dia.

Encara a dia d’avui hi ha molta gent a la Terra que viu en aquestes condicions, no volem pensar-hi, però hi són, simplement perquè van néixer allà i no aquí. Ara bé, aquí a occident, on el fet de sobreviure es dona per fet a no ser que alguna malaltia o mort sobtada t’ho impedeixi, on una persona de classe mitjana pot fer gairebé tot el que es proposi, on tenim accés a educació i informació il·limitada, on ens hem alliberat de la rigidesa de les doctrines religioses, aquí paradoxalment, és on més manca de sentit té la nostra existència.

Un cop identificat el sentiment i la buidor existencial que anem sentint amb més o menys intensitat durant els nostres anys de maduresa, estic segur que voldríeu que us oferís una solució. La desgràcia és que no la hi ha si entenem la solució com a única. Cadascú ha de buscar la seva i compte! Que potser li valdrà un temps, però tot canvia, fins i tot nosaltres mateixos amb el pas dels anys. I el que ens serveix avui no valdrà demà. No podem fer res més que llegir molt, buscar, aprendre contínuament, filosofar amb amics i desconeguts, agafar un tastet de cada lloc, amb criteri, no creure’ns a qualsevol venedor de fum que passi pel davant.

Què dir-vos, a mi m’han funcionat múltiples estratègies durant la meva maduresa recent: agrair el que tinc, rebaixar les expectatives de la vida, pensar molt, fer introspecció, crear, tenir objectius, estimar molt i molt bé, mirar de gaudir el present mitjançant la contemplació, mirar de ser honest, de no fer mal a ningú, cuidar dels meus (moltes vegades només es tracta de dedicar-los temps, de fer plans amb ells i compartir moments), els retirs personals, l’alcohol (alerta disclaimer, amb moderació) també m’ajuda a vegades a veure-ho tot més clar, treballar moltíssim la meva flexibilitat per adaptar-me als canvis, planificar, treballar l’acceptació, ser realista, cuidar de mi mateix, estar contínuament atent al que m’agrada o al que em fa sentir en pau, llegir molt, escriure molt, aixecar catifes internes, buscar solucions als problemes... La llista seria realment llarga i si us hi fixeu, res del que he dit és nou ni és únic.

S’ha de saber trobar en la infinitat de coneixement humà i dins nostre el que ens convé a cada moment per trobar un mínim sentit al fet de viure. Ara bé, el més important, el que marcarà la nostra existència i per desgràcia ve marcada per la genètica i només podem practicar en part, és la nostra predisposició a gaudir de la vida. A cada instant prenem decisions, o més ben dit, micro-decisions. Aquestes decisions també tenen gradacions. Imagineu les possibles visions d’un mateix fet, des del «tot és una merda», passant pel «no està malament» i el «què bonic», fins al «és meravellós». Pessimisme o optimisme, creieu-me que si podeu triar quedeu-vos amb l’optimisme, en veure el got mig ple, en ser conscient que vivim en un moment meravellós de la història, que ho tenim tot, trieu això tot i que al món existeixi la maldat i el patiment a cabassos.

Apunteu-vos al nihilisme optimista, que jo practico. A no ser que hi hagi gent ingènua que cregui de veritat en els contes de Disney (que jo adoro però per desgràcia ja no me’ls crec). Un cop el món us hagi decebut, un cop sigueu conscients que els dolents a vegades guanyen, o que ni tan sols hi ha bons i dolents Un cop hagueu tingut el convenciment que l’ésser humà té un costat molt fosc (inclosos tu i jo), quedeu-vos amb la part bonica, val la pena de veritat. El gaudi de la vostra existència dependrà que guanyi l’optimisme en cadascuna de les vostres decisions.