Tot va bé, però... Però sentim aquesta insatisfacció crònica
que només és capaç de sentir l’ésser humà. Una mena de frustració indomable que
s’apodera de nosaltres la major part del temps. Una ansietat que ens recorre
per dins fins i tot en els bons moments de la nostra vida. Som així, sempre
buscant desesperadament instants d’aquella felicitat abstracta que ens dispari
la dopamina al nostre torrent sanguini. Al final només es tracta d’això? En
quelcom químic? M’agradaria pensar que no, però tinc els meus dubtes.
Tot i que potser algun adolescent una mica més sensible del
compte pot sentir-se identificat amb aquests sentiments, considero que és una
sensació que es té més en la maduresa, quan ja has viscut una mica. La infància
és l’època de la llum, on es viu amb majúscules, descobrint el món a cada
petita passa. A l’adolescència comencem a sentir amb més matisos, la tristesa,
l’angoixa, el desamor i la por. Tot i així, en aquell moment són uns sentiments
que semblen tenir una solució fàcil: «quan el meu amor sigui correspost, quan
aconsegueixi alliberar-me de les meves inseguretats...» I així, a base
d’hòsties i descobriments, anem arribant a la maduresa, on cadascú arriba com
arriba, però on per a la majoria de nosaltres ja s’ha esborrat la màgia, on el
realisme s’imposa i som conscients que les coses que ens sorprenien ja no ho
fan, on «ja no ens passa», com diu la gran cançó dels Amics de les Arts.
No us ha passat? No heu tingut mai la sensació que tot va
bé, molt bé! Però tot i així no podeu gaudir del present? No heu provat mai de
mastegar-lo i als pocs minuts heu detectat que tornava a escapar-se de les
vostres mans? No us heu trobat mai de vacances i de sobte trobar-vos pensant en
la tornada a la feina o en les excursions de tardor? No us ha assaltat mai la
convicció que els vostres fills creixen massa ràpid i se us ha inoculat una
angoixa contradictòria de voler parar el temps però alhora que passi ràpid?
Anem amb el disclaimer habitual: parlar de l’ésser
humà com a un únic concepte és impossible, per suposat que hi haurà milers de
milions de diferències i maneres d’encarar l’estat vital i bla bla bla. Hi
haurà gent molt creient que s’aferrarà a la fe quan ja no tingui llocs on
agafar-se, potser hi haurà gent més materialista que tot ho omplirà comprant,
segurament fins i tot hi haurà algun monjo puntual en alguna penya de l’Himàlaia
que hagi assolit el Nirvana i que hagi pogut fugir d’aquesta insatisfacció crònica
que recorre el nostre cos en forma d’ansietat quan menys ens ho esperem.
Ja fa molts anys que els filòsofs ens parlen d’aquesta
sensació, dos dels que ho defineixen molt bé són Schopenhauer i Nietzsche, que
ens parlen de tot allò que volem aconseguir i que mai no acabem de fer-ho
completament, de la frustració i del patiment que això provoca, de la manca de
sentit de la vida un cop les religions han passat a un segon pla. Parlant de
religions, potser el Budisme, tant en boga a Occident en els últims anys, és
qui ha posat més el dit a la nafra en aquest punt concret.
Cada filòsof ens ofereix les seves solucions. Ja sigui
acceptar i minimitzar el sofriment mitjançant la reducció dels desitjos, l'art
i la compassió o bé afrontar el nihilisme creant els nostres propis valors i
significats, vivint amb passió i assumint la responsabilitat personal.
És apassionant llegir gent que és capaç d’identificar tan bé
el que un sent de tant en tant, i em fascina les solucions que proposen
filòsofs i religions, fins i tot psicòlegs, coaches i podcasters.
Tanmateix, en aquesta societat actual en la que ens ha tocat
viure, soc del parer que no hi ha una solució única ni duradora, només podem
aspirar a acceptar-ho i minimitzar-ho.
Es dona la paradoxa que no fa tan de temps, la vida potser tenia
molt més de sentit per a la majoria dels éssers humans. Quan costava trobar
menjar per sobreviure, quan els perills als que ens havíem d’enfrontar eren
molt més nombrosos... El sentit llavors era «sobreviure», a seques, i això feia
que aquells éssers humans —que sense dubtar-ho ni un instant s’haguessin intercanviat
tots per nosaltres— potser no sentissin aquest buit interior que sentim avui en
dia.
Encara a dia d’avui hi ha molta gent a la Terra que viu en
aquestes condicions, no volem pensar-hi, però hi són, simplement perquè van
néixer allà i no aquí. Ara bé, aquí a occident, on el fet de sobreviure es dona
per fet a no ser que alguna malaltia o mort sobtada t’ho impedeixi, on una
persona de classe mitjana pot fer gairebé tot el que es proposi, on tenim accés
a educació i informació il·limitada, on ens hem alliberat de la rigidesa de les
doctrines religioses, aquí paradoxalment, és on més manca de sentit té la
nostra existència.
Un cop identificat el sentiment i la buidor existencial que
anem sentint amb més o menys intensitat durant els nostres anys de maduresa,
estic segur que voldríeu que us oferís una solució. La desgràcia és que no la
hi ha si entenem la solució com a única. Cadascú ha de buscar la seva i compte!
Que potser li valdrà un temps, però tot canvia, fins i tot nosaltres mateixos amb
el pas dels anys. I el que ens serveix avui no valdrà demà. No podem fer res
més que llegir molt, buscar, aprendre contínuament, filosofar amb amics i
desconeguts, agafar un tastet de cada lloc, amb criteri, no creure’ns a
qualsevol venedor de fum que passi pel davant.
Què dir-vos, a mi m’han funcionat múltiples estratègies
durant la meva maduresa recent: agrair el que tinc, rebaixar les expectatives
de la vida, pensar molt, fer introspecció, crear, tenir objectius, estimar molt
i molt bé, mirar de gaudir el present mitjançant la contemplació, mirar de ser
honest, de no fer mal a ningú, cuidar dels meus (moltes vegades només es tracta
de dedicar-los temps, de fer plans amb ells i compartir moments), els retirs
personals, l’alcohol (alerta disclaimer, amb moderació) també m’ajuda a vegades
a veure-ho tot més clar, treballar moltíssim la meva flexibilitat per
adaptar-me als canvis, planificar, treballar l’acceptació, ser realista, cuidar
de mi mateix, estar contínuament atent al que m’agrada o al que em fa sentir en
pau, llegir molt, escriure molt, aixecar catifes internes, buscar solucions als
problemes... La llista seria realment llarga i si us hi fixeu, res del que he
dit és nou ni és únic.
S’ha de saber trobar en la infinitat de coneixement humà i
dins nostre el que ens convé a cada moment per trobar un mínim sentit al fet de
viure. Ara bé, el més important, el que marcarà la nostra existència i per
desgràcia ve marcada per la genètica i només podem practicar en part, és la
nostra predisposició a gaudir de la vida. A cada instant prenem decisions, o
més ben dit, micro-decisions. Aquestes decisions també tenen gradacions.
Imagineu les possibles visions d’un mateix fet, des del «tot és una merda», passant
pel «no està malament» i el «què bonic», fins al «és meravellós». Pessimisme o
optimisme, creieu-me que si podeu triar quedeu-vos amb l’optimisme, en veure el
got mig ple, en ser conscient que vivim en un moment meravellós de la història,
que ho tenim tot, trieu això tot i que al món existeixi la maldat i el patiment
a cabassos.
Apunteu-vos al nihilisme optimista, que jo practico. A no
ser que hi hagi gent ingènua que cregui de veritat en els contes de Disney (que
jo adoro però per desgràcia ja no me’ls crec). Un cop el món us hagi decebut,
un cop sigueu conscients que els dolents a vegades guanyen, o que ni tan sols
hi ha bons i dolents Un cop hagueu tingut el convenciment que l’ésser humà té
un costat molt fosc (inclosos tu i jo), quedeu-vos amb la part bonica, val la
pena de veritat. El gaudi de la vostra existència dependrà que guanyi
l’optimisme en cadascuna de les vostres decisions.
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
